A hores d'ara, el nou Papa amb nom de superheroi estarà a punt d'aterrar a la península. En moments com aquests és quan cal adonar-se de la sort que tenim els que vivim en aquesta terra de la discreció. De fet, aquesta falsa discreció és la que ens ha alliberat en moltes ocasions de shows multitudinaris i fervents que tant d'èxit tenen en molts llocs de la península. I és que sortir al carrer requereix un gran esforç i passar molta calor. Per això ens estimam més, en lloc de fer cas noltros, que siguin els quatre cortesans i empresaris de torn els que ens facin la feina bruta. Així tots contents.
Tornant a la visita de Ratzinger a València, m'imagín que tant el PP com l'Opus Dei faran gala del seu poder d'organització i tot sortirà tal com estava previst: masses posseïdes, un bon atrezzo i un missatge estudiat al mil·límetre que deixi ben clar al costat de qui està l'Església Catòlica. Al President Zapatero, també conegut com l'anticrist, li toca el paper de dolent, superdolent. Per botar-se la missa, aprofitar-se de les eleccions perdudes pemegacatòlic Aznar, retallar una mica l'aixeta econòmica de l'Església i, a sobre, avalar civilment les unions que són dignes de foc etern sense purgatori Zapatero rebrà una notable humiliació a ca seva, sí, en un Estat aconfessional.
I mentre això succeeix, alguns optarem per la meditació horitzontal, solitària o compartida, perquè, al cap i a la fi, és la que més plaer ens dóna. Altres, els valencians que viuen a la zona de la cremà tenen dues opcions: la primera, unir-se al clamor popular contra l'anticrist o indignar-se i, per tant, actuar contra una Administració que retalla la seva llibertat de circulació. Però com això suposaria emprar la via judicial, tan arbitrària, imaginativa i costosa, el meu consell pràctic acabaria en una simple apostasia.
Amb el paper en mà per apostatar sempre es pot reflexionar sobre una Església que amb tanta facilitat recrimina l'activitat d'un Parlament democràtic i, per contra, mostra tants obstacles per demanar perdó pel seu paper durant la guerra civil i el franquisme. Clar que ara que el PP ens ha desvelat la seva particular definició de la dictadura franquista hem pogut confirmar les nostres sospites. Les idees perduren, el que canvien són les sigles.