El director de Tribulete no ha perdut de vista tot allò que es relaciona amb la piscina d'El Madrileñito d'ençà que el PSOE ha decidit obsequiar-lo amb 350 m2 de litoral. Tampoc no és per a alarmar-se, hi ha precedents, no endebades, l'any 1936, els colpistes regalaren s'Arenal al Comte Rossi. Les colònies, si no disposen de riquesa minera com era el cas del Rif, serveixen per a acontentar els amics de la cort. De manera, insisteixo, que el director no va sorprendre's davant l'esplendidesa de Cristina Narbona amb un dels cortesans més influents. L'únic que li preocupava és que amb l'obsequi -atès que aquests obsequis es fan sense mirar prim-, hi hagués entrat qualque pescador de canya, un de tants que entenen que la costa és de tots. No volia ni suposar que El Madrileñito li hagués fet mal, però ben igual hauria tingut l'ocurrència de traslladar-lo a Madrid per mostrar-lo públicament, tal com va fer Isabel la Catòlica amb els indis que va regalar-li Cristòfol Colom, i aleshores Dona Maria Antònia s'hauria empipat d'allò més. I amb raó. Ella disposa d'un mostrari amplíssim de pagesets i pagesetes de plàstic, fets especialment per a obsequiar les personalitats que ens visiten o senten curiositat per nosaltres. No cal, per tant, molestar un pescador de canya, ni crear inquietud entre els seus, els quals, molt possiblement, l'esperarien a ca seva per sopar i el veurien comparèixer a l'informatiu de la Primera, talment com si fos el Negre de Banyoles. Bé. Aquestes circumstàncies no s'han donat, de manera que el director no tenia gaire interès amb la història de la piscina. Fins i tot , va considerar normal que el «Catalan Power» fes sonar els tambors de guerra. Els nadius dels territoris colonials no accepten, de bon grat, ésser moneda de canvi i, de tant en tant, es rebel·len contra la metròpoli. Allò que li va cridar l'atenció, al director, va ésser la reacció d'El Madrileñito, ja que en lloc de limitar-se a gaudir del privilegi que de manera tan generosa li ha concedit el govern espanyol, ha optat per guaitar a la finestra i treure pit com un gall de llavor. En conseqüència, la cosa s'ha escalfat i preguem a Déu que no se n'assabenti Garzón perquè la troca pot embullar-se fins a l'infinit. Ara, El Madrileñito, ja disposa d'un grup de fans que li fan costat i estan disposats a contrarestar, amb el seu prestigi, la influència social dels «Catalan Power». Tanmateix, el director no els coneixia. De manera que va encarregar al Repòrter Tribulete que li fes cinc cèntims de la biografia d'aquests fans, per tal de saber amb qui es relaciona, a Mallorca, un dels personatges més famosos de Madrid. Tribulete va posar-se en feina, i l'endemà ja tenia el dossier enllestit. «Un d'ells és Jorge Campos -va dir Tribulete al director-. Teniu notícia de qui és, Jorge Campos?». El director va dir que no. Va prosseguir, Tribulete: «El líder del Círculo Balear. Ara s'interessa per la piscina, però abans s'havia entrevistat amb el senyor Pere Rotger per exigir-li que el Parlament renunciés al domini .cat, atès que és un símbol de les pretensions polítiques i territorials del catalanisme». Va considerar que ja en tenia prou, el director. «Un altre», va ordenar. «Valeriano Herrero -va respondre, Tribulete-. Vos diu res aquest nom?». Va prosseguir: «És el president de l'Associació de Bars i Restaurants de la Llotja, i tot i que acaba de fer seu el problema de la piscina, també va adquirir notorietat en alertar-nos dels perills del .cat». Va recitar, en veu baixa, una mica avergonyit de repetir segons quines coses: «Afirma que el .cat pot acabar amb la Monarquia i amb els drets dels mallorquins». Va parpellejar, sorprès, el director. «Un altre», va dir. «José Ignacio Pérez Argüelles, un fervorós defensor de la piscina d'El Madrileñito com a símbol de les llibertats cíviques». Va beure aigua, Tribulete. «Per si no el teniu present -va afegir-, darrerament ha mostrat la seva preocupació per la magnitud del problema lingüístic a les nostres escoles». Va fer un signe, amb la mà dreta, el director, volent significar que ja en tenia prou. «N'hi ha cap altre?», va voler saber. «Un més -va respondre, Tribulete-: Antoñito López-Istúriz». Va pegar un bot de la cadira, el director. «Com...? -va exclamar-. L'han trobat?». Recordem que López-Istúriz va fer valer la seva amistat amb Josemari Aznar per aconseguir presentar-se a les eleccions europees encapçalant la llista d'elegibles del Pepé a Balears. Va sortir elegit, i d'ençà que havia partit cap a Brussel·les no havíem tingut notícies seves. Ja s'afaita. Però, qui sap? Se'l podia haver menjat un llop en travessar els Pirineus o el podia haver raptat la bruixa del bosc. El seu silenci era inquietant, sobretot si pensem que Bernat Joan -un altre eurodiputat- no deixa de sortir als diaris un dia rere l'altre donant compte als electors de la feina que fa. Afortunadament Antoñito té un aspecte immillorable, propi d'aquells fills de casa bona que tenen el ronyó cobert (en el seu cas amb els diners públics). Tanmateix, i en contra de les aparences, no deixa de pensar en Mallorca, Antoñito, i ha volgut alertar-nos, als mallorquins, de la tàctica, estil Batasuna, que ERC i el Lobby empren en el conflicte de la piscina. Tribulete ho va contar al director, i aquest va dir-li que per fer riure, ningú millor que Louis de Funes. Va demanar, avorrit: «Ara no em diguis que darrera aquest moviment de suport a El Madrileñito, hi ha el general Franco...». Va encongir-se d'espatlles, Tribulete. «Qui sap!», va respondre. Va recuperar la paraula, el director. «En conclusió -va dir-, una piscina és com un pou. Et poses a poalejar i pot sortir qualsevol cosa». Va assentir, Tribulete. Va mormolar: «Certament, senyor director. Qui ens hauria dit que aquestes eren les relacions d'El Madrileñito, ell que presumia de roig...!». Va dibuixar un rictus irònic, el director. «Sobretot, de roig!», va repetir com en un eco. I encara va dir: «Gairebé presumia d'haver lluitat al Jarama...». Va mirar Tribulete, sorneguer. Abans de servir-se dos dits de ginebra, va recórrer al refranyer castellà: «Dime con quién andas y te diré quién eres, amic Tribulete». I va beure's la ginebra. Certament no hi havia res més a dir.
Llorenç Capellà, escriptor