El cinema Royal, de Montuïri, s'ha calat foc. Feia anys que havia tancat les portes, però la façana no havia estat modificada i retenia la memòria d'algunes generacions de montuïrers. Jo tinc records meravellosos, del Royal. Allí vaig veure «El prisionero de Zenda», en la seva darrera versió, la de 1952. Em va seduir, tot i que no era més que una pel·lícula rosa construïda a partir d'una novel·la insubstancial d'Anthony Hope. Un dia abans d'ésser coronat rei, el príncep d'un país no existent és segrestat pel seu maligne germà i empresonat al castell de Zenda. Els súbdits lleials fan mans i mànigues per alliberar-lo, i hi ha força moviment d'espases. Finalment, Stewart Granger, que és el més valent de tots, s'enamora de Deborah Kerr (la Princesa Flavia), i la història acaba en noces. També, en el Royal, vaig sentir cantar «Antonio Vargas Heredia», una de les cançons de «Carmen, la de Triana». En la veu de la senyora Piquer, potser. Em colpia la imminència del drama: «Con un clavel grana temblando en la boca,/ con una varita de mimbre en la mano,/ por una vereda, que llega hasta el río,/ iba Antonio Vargas Heredia el gitano». I el drama: «Pero por culpita de una hembra gitana,/ su faca en el pecho de un hombre se hundió./ Los celos malditos nublaron sus ojos/ y preso en la trena, de rabia lloró». Crec que aquesta història de foc és obra del mestre Mostazo, tot i que alguns estudiosos l'atribueixen a Rafael de León. En qualsevol cas, la copla va ésser eminentment popular i la gent la va fer seva. Un dels Machado, Manuel, amb aquesta capacitat que tenien tant ell com Antonio de fer sentències, va escriure uns versos força aclaridors: «Hasta que el pueblo las canta/ las coplas, coplas no son/ y cuando las canta el pueblo/ ya nadie sabe el autor». L'any que ve, el Royal hauria complit cent anys. Record la platea, amb butaques de fusta que cruixien a qualsevol moviment de l'espectador. Les pel·lícules m'encisaven, no m'entretenien. De manera que no vaig adquirir el costum de mastegar cacauets ni altra cosa. Els infants de la postguerra -i els d'abans, per suposat!-, érem violents de mena en els nostres jocs. I el cinema ens va ensenyar a matar i a morir. Sobretot a morir. Quan ens tocava la punta d'una espasa de fusta o consideràvem que ens havia ferit una bala enemiga, ens desplomàvem d'una forma esplèndida. D'altra banda, el cinema, a través del NO-DO, em va donar l'oportunitat de saber que aquell senyor calb amb perfil de mandonguilla era Franco, el dictador. No tenia més de cinc anys quan vaig aprendre a odiar-lo, tot un privilegi. Qui té capacitat d'estimar, en té d'odiar. I un sentiment alimenta l'altre. El perdó és una altra cosa. El perdó és una conseqüència de la bondat domesticada. Serem molts els que enyorarem el Royal, ja ho avanço. Miquel Martorell, que n'ha publicat la història -una joia: «Montuïri, 75 anys amb el cinema (1907-1981). Evocacions d'un espectador»-, explica com antigament la gent començava a viure la pel·lícula del diumenge cinc o sis dies abans, a partir de la penjada de cartells. El Royal era propietat de l'amo en Bartomeu Aloi, un empresari llest, amb una gran capacitat d'escoltar i veure. Parlava amb la mirada. L'amo en Tomeu era una de les persones a les quals mon pare devia la vida. L'horabaixa del dia 19 de juliol de 1936, el va traslladar de Montuïri a Algaida, amagat en el seu cotxe, i d'Algaida ja va poder partir cap a Portocolom i d'allà, a Menorca. L'amo en Tomeu Aloi i el seu fill, Joan, acostumaven a fer tertúlia a la planta baixa del cinema. Parlo de molt enrere, atès que l'any cinquanta-cinc el traspassaren a Rafel Salas. En realitat, no hi havia tornat a posar els peus, d'ençà que vaig deixar d'ésser infant. Tanmateix, cada vegada que hi passava per davant no podia estar-me de poblar el seu interior d'ombres conegudes. És evident que, amb el foc, no sols se n'han esfondrat les parets, del Royal, sinó la memòria. En tinc un dol.
El Royal, un dol