El cap de setmana passat es va celebrar a Menorca la III Trobada de glosa i vers improvisat. Al costat dels glosadors menorquins i mallorquins, confirmant la tasca excel·lent que realitzen, respectivament, les associacions «Soca de Mots» i «Canonge de Santa Cirga», la gran novetat d'enguany ha estat la presència de tres payadores.
A Hispanoamèrica, «pallar» significa: 1) 'Escoger en las minas la parte más rica de los minerales'. 2) (por comparación entre la operación de escoger los minerales y la de escoger las palabras). 'Improvisar coplas un poeta popular en controversia con otro'. (En els dialectes hispanoamericans es fa el ieisme: payar). Així doncs, la palla és la controvèrsia o concurs entre aquesta mena de poetes populars -glosadors, que aquí en diríem-, «palladores» o «payadores», altrament dits «trobadors», perquè saben trobar la paraula justa i el mot del vers. No és gaire conegut que a les Illes tenim un verb amb aquest mateix sentit, però referit als nombres: «apallar» equivaldria a trobar, descobrir, endevinar el nombre que hom s'hagi imaginat, mitjançant senzills o no tan senzills processos de càlcul; és a dir, metafòricament separar el gra de la palla, o sigui també, amb un sinònim del mateix camp semàntic, «esbrinar». L'any 2000 en Martí Martí, matemàtic, i un servidor de vostès van editar un text que data del segle XVII i que es titula així: Regles per apeiar qualsevol nombre se imagín un home. Podríem dir, doncs, deixant els nombres i referint-nos a les paraules, que els nostres glosadors són tan paiadors com els mateixos de la Pampa, en el sentit que cerquen i troben la paraula justa per comunicar els seus acudits i rimar vocals o vocals i consonants al final del vers, que ells, agafant el tot per la part, en diuen mot.
Antigament, la funció dels glosadors era doble, comunicativa i expressiva. En efecte, el glosat era expressió de la cultura popular, que té una base oral, però també era, i pot tornar a ser sempre que es vulgui, transmissora o comunicadora de notícies, de succeïts, de facècies diverses, etc. Els «glossadors» d'esdeveniments, els expliquen i els comenten; opinen, valoren, jutgen... i en fer-ho, de qualque manera estan reflectint allò que pensa majoritàriament el poble. Avui en dia, la funció expressiva i la funció poètica del llenguatge, o sigui, la part lúdica, de joc lingüístic i d'enginy en el pensament predomina damunt la funció comunicativa. Tanmateix, el menorquí Moisès Col i el mallorquí Mateu Mates amb llurs col·laboracions setmanals a Es Carrer de Menorca i diàries aDiari de Balears, respectivament demostren que encara aquesta forma popular no ha deixat de tenir funció comunicativa glossant la més viva actualitat.
No debades vivim en temps de globalització, el món ha estat definit com una aldea global perquè les xarxes de comunicació són potentíssimes. Avui, que vivim també en un temps de presses i friseres sense fi i sense trallat (que dirien els valencians), hi ha pensadors que tornen a reivindicar la lentitud com a factor saludable. Idò bé, els glosadors pertanyien a un món on la gent no anava amb el rellotge a la mà. Avui deim que no tenim temps «per perdre», perquè sembla que els dos únics factors importants de la vida siguin produir i consumir. Si més no en aquesta part del món, la gent té molta pressa, sempre va a corrents per no soler arribar mai enlloc. A més, aquí, quasi tothom depèn d'un món d'objectes de ràpida caducitat. Si un estri casolà no et funciona, el tires i en compres un altre. Ni pensar de provar d'adobar-lo; seria perdre el temps i el temps és or, val doblers...
Les excepcions a aquesta filosofia de la vida, si n'hi ha, són raríssimes. Idò bé, com dic, en aquest món, els glosadors podrien encarnar una alternativa a tot açò; podrien representar el sentit del record i de la memòria, del pensament tranquil i de la saviesa reposada. Els vins més bons volen molt de repòs. Els glosadors solien ser portadors d'unes formes de comprendre el món i d'entendre la vida prou diferents als conceptes imperants. Avui apreciam més el Folklore, sí, però en majúscula i en sentit etimològic (folk-lore vol dir cant popular); no un folklore banal (que no té cap interès) i venal (que es ven en exhibir-se), xerec i anecdòtic, com de postal turística, sinó una concepció del món no sols diferent, sovint enfrontada als usos oficials i sense que aquest distanciament del món de coll i corbata els faci perdre ni un bri de sentit de realitat. Així ho veia Antonio Gramsci.
En aquesta tercera trobada es va retre homenatge al glosador ciutadellenc Miquel Ametller, president de «Soca de mots» i ànima de la revifalla que el glosat ha experimentat a Menorca. I si sorprenent va ser sentir els glosadors mallorquins (el mateix Mateu Mates, n'Antònia Nicolau i en Miquel Cano, un prodigi de nin de nou anys que glosa com una centella), el públic va quedar impressionat amb les milongas i els cantars acompassats o de contrapunt dels uruguaians José Curbelo i Gustavo Guichón i de l'argentina Marta Suint. Quina passada de payadas! Parlant d'aquesta poesia popular, Curbelo va explicar: -En mi patria se arraigó / topando vientos de olvido. / Sigue el payador erguido, / aunque el poder lo ignoró; / el pueblo lo conservó / como un tesoro paisano / y desde el fondo del llano / se levantó un monumento / con bronce del sentimiento, /que es más tibio y más humano. En una taula rodona prèvia a la vetlada, van comentar que la funció que exercien era no sols de divertiment sinó que denunciaven per refrescar la memòria de la gent senzilla, per fer consciència dels seus drets. Venim -van dir- de pobles castigats per la intolerància, de grans latifundis on les classes dominants han emprat sempre els camperols com a carn de canó.
De tots és conegut que arreu del món allà on hi ha un poble amb una llengua viva, una de les manifestacions culturals populars que s'hi dóna és aquesta mena de poesia a ran de terra. A tot el continent americà la tradició de poesia oral improvisada és molt dissímil i està estesa per totes les latituds. Pel que fa a Hispanoamèrica, ja advertia el poeta nacional cubà José Martí al segle XIX que Homer, el més antic dels poetes grecs, era viu encara i anava per allà amb la guitarra a l'espatla. El fenomen és força comú a tots els països de l'àrea i la seva característica principal és l'enorme varietat musical, instrumental, interpretativa, nominal. Açò no pot dur-nos res de nou en un continent amb arrels comunes, però d'un desenvolupament cultural i social variat i dispar. («La mujer y el hombre actual, / el viejo, el adolescente,/ cada uno es afluente / nutriendo el mismo caudal./ El payador es igual: / un canto que nadien encierra / y nuestra lengua no erra / -portuguesa o española-, / que la verdad es una sola / sobre la faz de la Tierra»). Curbelo, Guichón i Suint ens feren saber que pertanyen a la gran família de poetes improvisadors del món i tot el món és la seva pàtria. Un dia vindrà Déu i esborrarà totes les fronteres que l'home ha creat. Però, alerta! -també ens van dir, manifestant la seva admiració per la nostra llengua catalana-, només els pobles que defensen el seu idioma defensen la seva pàtria.