La setmana prèvia a la manifestació més bonica de la vida del senyor Rajoy, del dia quatre al nou d'aquest mes de març marcejador, la vaig viure a Madrid, la capital de totes les Espanyes, i envoltants, Segòvia, Àvila, Sant Llorenç de l'Escorial, la Vall dels Caiguts..., en el meu primer viatge organitzat per això que ha vingut a anomenar-se «Mundo senior». Què hi hem de fer, tot arriba en aquest món, i pitjor està el que no hi pot arribar. Així mateix feia temps que no havia estat al quilòmetre zero almanco el temps suficient com per poder adonar-me d'alguna cosa més que no fóra l'anticatalanisme furibund dels taxistes en general («¿ustedes són catalanes o normales...?»), la boníssima qualitat de l'aigua de les aixetes, que amb un no-res de sabó fas una sabonerada, i el gran desvari de les obres públiques que s'hi posen en marxa a l'hora, ara, ara, que més tard no hi serem a temps. Per això mateix us puc oferir avui una impressió de molt primera mà, un resum de les notes que vaig prendre, les bajanades que hi vaig veure, els insults a la intel·ligència que hi vaig haver de sentir.
Primer de tot confirmar-vos l'existència d'un vertader ambient enrarit, espès, com de pudenta llorina matinera... Ho han aconseguit, creieu-me. Aquesta extrema dreta del PP, per allà enmig ha aconseguit vendre la moto que els interessa. A redols més que altres. Amb l'agreujant que el President de l'Estat sembla que no ha sabut explicar prou bé les darreres decisions, al parèixer. «'Zapatero ladrón de votos!». Escopia una pintada al Paseo de Extremadura, a l'altura del número 161, podeu anar a comprovar-ho. I moltes altres per l'estil. Palesar que qualsevol cosa esguerrada era susceptible de ser qualificada de: «Esto parece hecho por Zapatero...». Almenys pel guia que ens va acompanyar tot el viatge, en «Juan Luis Pegotes» com l'arribàrem a anomenar en petit comitè, perquè confonia Borbons i dates una cosa de no dir, els atribuïa les «siete virtudes cardinales»... Ferratina de la bandera gallinàcia també a la corretja del rellotge... Haver d'aguantar-li que Navalcarnero s'anomena així perquè, com que està enmig de la «canyada real» de les transhumàncies dels ramats, idò els pastors «lavaban los carneros» abans d'entrar a Madrid perquè no fessin mala olor. Eren així de considerats, ells. No s'ho creu ni cego de cassalla. Allò del «naval» per «lavar» no acabava de quallar. I Navalagamella, poblet a tocar Brunete, per què? No m'ho sabé explicar. «A lo mejor lavaban la camella, en tiempo de moros», li vaig enflocar. No va dir ni pruna. Més bossot i se'ls trepitja, aquest.
També contar que em vaig embadalir just davant del Museu del Prado. Cèntric i ben vistable per tot el qui passava, hi campava un quiosc que oferia banderes espanyoles al gust del personal, amb gallina o sense gallina, de diferents tamanys, grosses, mitjanceres, petites, banderins, bé de preu. Sempre n'hi ha que estan a l'aguait del negoci. Preparaven el 10-M i les lletanies dels insults, les desmesures en nom d'una llibertat que ningú els discuteix, la immoderació ratllant en la paròdia, la «xuleria» d'una interpretació de la legalitat que s'atorguen amb arrogància gairebé feixista... Potser perquè amb el soroll del seu donar calabrina pancartista, esperen que el personal no s'adoni gaire que els jutges de l'11-M els estan donant més escarola de la que poden pair... Que la veritat sempre sura, tard o d'hora, malgrat El Mundo, La Razón, la podrida televisió d'Esperanza Aguirre, que fa bona en escreix la nostra IB3. No sé fins a quin punt el que acab de dir és sols l'expressió d'un desig. Passant per Brunete camí de l'Escorial, («mirat, mirat los nidos de ametralladora que todavía quedan en pié; los conservan y los han restaurado...») per la megafonia del bus sonava una cançó d'en Juanito Valderrama; aquella que diu: «Me voy a hacer un rosario/ con tus dientes de marfil...». Pobra dona, vaig pensar, si aquest home es fa un rosari amb les seves dents, com podrà rosegar el menjar...? Vaig apuntar al bloc de notes: Alerta a les dents, perifèrics, se'n volen fer un rosari.