Enguany fa deu anys que vaig visitar el Iemen, dissortadament portada dels diaris d'aquests dies. En un viatge de tres setmanes es feia una aturada de tres dies a El Caire, a l'anada, i una escala tècnica, a la tornada, i no em demaneu per què, perquè em va ser impossible d'entendre. No em deixen aquest espai per contar-vos vida i miracles, així que em convé anar al gra si no vull acabar en una conselleria. L'arribada a l'aeroport cairota impressiona per la gernació de viatgers, turistes, acompanyants, taxistes i policies que s'hi mouen. És l'excés en estat pur. No som el viatger tan experimentat que voldria, però he vist prou aeroports com per assegurar-vos que, de tots els patits, aquell és el més renouer i caòtic. Però la sorpresa la vaig tenir a la tornada, l'excés s'havia convertit en desert, les immenses sales eren totes buides, els turistes multicolors havien desaparegut. Mentre viatjava per l'Aràbia Feliç, com s'anomena al Iemen, uns terroristes d'excusa islàmica havien posat una bomba a Lúxor. Aquella agressió costà al país molts d'anys de pèrdues econòmiques per la por infringida als viatgers. Cap poble mereix que els que es diuen dels seus provoquin pobresa, reculada de llibertats i la malfiança que aquells escudats en les idees provocaren. Egipte és un destí turístic important i el flux de visitants que ell no rebé ens el repartírem altres indrets de la Mediterrània.
Quan un suïcida estimbà el seu mortífer cotxe contra els tot terrenys ocupats per espanyols prop del temple de Mahram Bilquis, en la província iemenita del Mareb, vaig reviure aquella sensació d'estampida copsada en l'aeroport del Caire. Aquell autèntic horror vacuii m'inundà de nou. Els que diuen defensar un poble, l'agredeixen sense misericòrdia. Ara no és el moment de parlar de les disfuncions del turisme, pels perjudicis ambientals i culturals que pot provocar, sinó de recordar que la majoria, la immensa majoria, quasi la totalitat dels iemenites es mostren contents amb els visitants, sempre que aquests no transgredeixin les elementals normes de cortesia. Enlloc no m'han dit tantes vegades benvingut. Mai a la vida havia compartit la quotidianitat dels nadius amb tanta facilitat, sense que pogués existir comunicació verbal fluïda i sense que esperassin res a canvi. La solidaritat que mostren entre ells, l'estenen al visitant sense recança. La seguretat, aquest concepte subjectiu, per a mi va ser total i garantida pels que, a més de ser els acompanyants retribuïts, varen ser generosos amics. Tres setmanes en un cotxe donen per a moltes complicitats i les que allà vaig establir no mereixen ser traïdes per la por a un acte de terror individual. Pocs pobles hi deu haver al món tan pobres com generosos, hospitalaris alhora que orgullosos, com se'm mostrà el iemenita. D'allà us parlaran meravelles del paisatge i de l'arquitectura, dels deserts canviants i de les muntanyes duríssimes, dels mercats que atabalen de colors i d'olors, dels productes exquisits com la mel o les panses. És vera. Però la seva riquesa més important són els seus habitants i no mereixen que els mirem amb por, i menys que ho facem els que vivim del turisme; aquesta fràgil indústria que pot perillar per individus que ens volen salvar.