Començ aquest article just quan el Getafe ha marcat el segon gol (minut dos de la segona part). No he escrit una línia quan l'àrbitre assenyala un penal inexistent a favor del Mallorca. Supòs que durant tota aquesta setmana els directius del Mallorca i el seu entrenador diran que, gràcies a un penal que mai va ser penal, el partit va canviar el seu rumb. Seria just fer-ho així perquè quan les equivocacions dels àrbitres perjudiquen el Mallorca sí que s'utilitza l'excusa per salvar un mal joc de l'equip.
I si alguna mala jugada ha tingut lloc aquesta setmana és, sens dubte, la jugada de Son Espases. Els responsables polítics, alguns responsables polítics, tenen des de fa uns dies una mica menys de crèdit. No complir les promeses "encara que siguin electorals" no està bé. No té cap sentit ni un fer una campanya contra el Partit Popular, en el cas de Son Espases, per mesos més tard assumir la construcció de l'hospital. No té cap sentit posar-se darrera la pancarta de Salvem la Real i després decidir tot el contrari. I ningú no dimiteix! I no és que pensi que el Govern s'ha de xapar, però no entenc que algú no tingui la dignitat suficient per partir quan es pren una decisió que va en contra dels seus principis. S'ha fet el ridícul. N'hi ha que diuen que Antich ja pot ser un líder perquè ha pres una decisió que fa quatre anys no hagués pres. Idò jo vull tornar quatre anys enrere! Si Antich hagués aturat la destrucció de la Real la decisió hauria estat valenta i en contra de l'especulació, en contra d'un procés fosc, d'una adjudicació irregular... I, sobretot, hagués estat coherent. Per mi, aquesta decisió no el converteix en líder, tot el contrari.
I de vergonya en vergonya perquè és patètic el que s'ha escrit sobre la Real i la comunitat dels missioners del Sagrat Cor. És una vergonya que algú digui que els coritos no són solidaris amb els malalts que han de menester un hospital. És una vergonya, i dóna mostra d'una ignorància brutal, dir i escriure que els coritos no han assumit que la Real ja no és més que la parròquia d'una urbanització. Que hi vagin, els que escriuen això, que hi vagin i s'enterin que la Real és patrimoni, és cultura, és una biblioteca espectacular, és un monestir, és un espai idíl·lic, és Ramon Llull.
Capítol trist, tot plegat. Veurem quines són les conseqüències patrimonials i polítiques. Sort que la setmana ha tingut altres notícies positives. Una ha estat la candidatura de Mateu Alemany "expresident del Reial Mallorca" a la presidència de la Federació Espanyola de Futbol. L'altra notícia positiva? El partit del Mallorca. Quatre a dos, i sense Güiza i Webó. Una vegada més, i ja van dos, el Mallorca passa de perdre de dos gols a guanyar de dos gols. I tot això amb un Arango que, a la fi, es posa les piles, es mou, es desmarca... encara potser té sang a les venes!
El partit fregà el desastre, però els astres "i els jugadors" s'alinearen per fer-nos oblidar una setmana desastrosa. El desastre de la Real ja ha estat comentat, però no hem d'oblidar la tempesta, o petit huracà, o cap de fibló, o el que sigui. Dijous, l'apocalipsi es va fer present. Semblava la fi del món, però no ho va ser. Va ser un desastre, però es veu que encara haurem d'esperar per la fi del món. Per molts potser va ser la fi de la confiança en els polítics, però tot se supera, o no. Ja ho veurem.
I si a algú li agrada patir, si us agrada el risc, la tensió o el suspens anau a Son Moix. El Mallorca assegura patiment i divertiment. Els partits que hem vist ens asseguren aquestes emocions i, per si no basta, hom sempre pot escoltar les paraules de Gregorio Manzano. Manzano assegura divertir-se per no plorar perquè hem de reconèixer que no és l'home més hàbil del món quan es tracta de relacionar-se amb els mitjans de comunicació.
I ara, pau i tranquil·litat. Aquesta setmana no hi ha Primera. Juga la selecció espanyola. No m'interessa, però estic content per Riera. I si apostàssim pels mallorquins?