Tots els que pensàvem que si Obama era el candidat, i no Hillary Clinton, el Partit Demòcrata americà perdria les eleccions afortunadament ens hem equivocat. Tant pel nombre de vots populars com pel de vots electorals, Obama i els demòcrates i el poble americà han demostrat que el seu país continua vivint en les seves velles conviccions crítiques i liberals, a pesar de trenta anys de neoconservadorisme salvatge (amb el parèntesi de Clinton) i de fonamentalisme religiós.
Si miram el mapa electoral podem observar alhora la lògica i la sorpresa. Els grans estats progressistes del nord-est i de la costa oest han donat el vot als demòcrates, això entra relativament dins de la lògica. La sorpresa ha estat que alguns estats com Florida i d’altres de l’oest, com ara Colorado, hagin votat Obama. Obama ha assenyalat al seu discurs final que s’obre una era de canvi al seu país. La qüestió és si serà capaç de canviar una realitat profundament malalta en quatre anys, o fins i tot en vuit, si és reelegit al 2012.
Molt poques vegades un president americà s’ha trobat amb problemes tan nombrosos i tan profunds. Els econòmics són importantíssims. L’economia nord-americana ha perdut múscul industrial i s’ha convertit en una immensa bombolla financera especulativa. Podran Obama i el seu partit controlar aquest desgavell real i potencial? En poques paraules, podrà governar contra Wall Street (previsiblement Obama no trobarà un aliat en aquesta institució), o serà another brick in the Wall?
Podrà corregir les immenses desigualtats socials del seu país? Hi ha gent que no s’ho creu, però les diferències econòmiques entre els més rics i els més pobres als EUA són homologables a les d’Hondures o Haití. I el problema és que això ha estat i és una part fonamental de la prosperitat del negoci. Les prestacions socials, les inversions públiques, les cobertures sanitàries de la població són un desastre en termes absoluts i difícilment concebibles amb ulls europeus, i, a més, són la base de pujança del capital financer i de les turbulències presents i futures. Què dir i què fer de l’única indústria potent que queda als Estats Units, la guerra? No solament la indústria de guerra, sinó la guerra com a indústria.
Aquí anar-se’n d’Iraq o d’Afganistan, sense deixar de ser uns punts clau en la política immediata, són realment pecata minuta des del punt de vista estratègic. La qüestió real va molt més enfora. Que tengui sort Obama, i determinació. Almanco jo li he d’agrair una cosa absolutament impagable. M’ha fet recuperar la meva fe en l’Amèrica profunda, que per mi no ha estat mai la de la intolerància i la del fonamentalisme evangèlic, sinó l’Amèrica de la llibertat, de l’energia democràtica, de la fecunditat literària, artística i filosòfica. Una de les peces fonamentals de la mitologia profunda de tota la meva vida.