Les eleccions presidencials als Estats Units han trastocat algunes sensibilitats que semblaven inamovibles. El fet que els electors hagin lliurat les claus de la Casa Blanca a un negre sobrepassa els àmbits purament polítics i s’ha de valorar com una victòria de la humanitat. Un altre canvi, aquest més recent: un ancià, l’economista Paul Volcker, ha acceptat el repte de sanejar l’economia ianqui i, de rebot, la mundial. Volcker ha fet els vuitanta-un anys i romp, entre nosaltres, la imatge de la gent major que sols té delit per a ballar i menjar a compte de l’Administració. Volcker retorna als vells el prestigi moral que mai no haurien d’haver perdut.
Ambdós fets –el d’un president negre i el d’un comptable vuitantí–, són alenades d’aire fresc que s’agraeixen d’allò més. Tanmateix, els Estats Units tenen la revolució pendent. Aquesta es produirà quan Obama tanqui el penal de Guantánamo i lliuri Bush als tribunals internacionals de justícia pel fet d’haver segrestat, retingut i torturat un nombre indeterminat i innominat d’àrabs. El lliurament no es produirà mai, ja ho sabem; tot i que el senyor Bush, empès per la voluntat de salvar la civilització de la barbàrie, ha incorregut en una pràctica nazi. De manera que els Estats Units, convertits en punt de referència del món occidental, continuaran essent un país destinat a decebre’ns i, fins i tot, a envilir la condició humana amb la seva persistència a mantenir vigent la pena de mort.
Bush únicament serà jutjat severament per la història, perquè sens dubte deixarà el món força pitjor de com el va trobar. A mesura que perdi el control del poder, anirem coneixent decisions, fets i coses que arrodoniran la idea de catàstrofe infinita que es deriva dels seus vuit anys de govern. El País, en l’edició de diumenge, publicava que el professor de Georgetown, aleshores a la Moncloa, va donar permís d’aterratge en territori espanyol als avions que traslladaven presoners a Guantánamo. Aznar és com els bisbes de la Conferència Episcopal: cada cosa nova que en sabem, no fa més que empitjorar l’opinió deplorable que ja en teníem. La darrera maniobra de l’episcopat: ha decidit retrocedir en el temps i situar-se en el trenta-sis, que és l’època que li ha procurat unes rendes més substancioses. Mentre els ciutadans corrents miren de pagar la hipoteca i fer el cor fort davant l’atur o el mileurisme, hi ha una plèiade de mossens que s’esbraven cantant el Cara al Sol.
N’han tingut oportunitat, d’esbravar-se, amb la commemoració del 20-N. Les notícies que han pogut superar l’àmbit d’informació exclusiu de l’extrema dreta són, si no inquietants, sí ofensives. El Pare Amable va animar els joves a donar testimoni de cristians, falangistes i espanyols. És, aquest, un exemple, entre tants, del nacionalcatolicisme, intolerant i fanàtic. És cert que l’església mai no ha deixat d’ésser un niu de nostàlgics del franquisme més caspós. Tanmateix, procurava dissimular-ho. I ho aconseguia, fins al punt que el cardenal Tarancón va gaudir de patent democràtica, tot i haver presidit les exèquies de Franco, una escenificació monumental del culte a la hipocresia. Però ara, l’Església amenaça de recuperar els símbols i el llenguatge del passat.
La seva voluntat d’injectar crispació al carrer contrasta amb la serenitat que, de mica en mica, comença a ensenyorir-se de la vida americana, comunament violenta. Un venerable ancià, de saviesa reconeguda, portarà els comptes i assessorarà en temes econòmics del més alt nivell. Aquí, els únics vells que tenen influència en l’opinió pública fan part del clergat. I, malauradament, desbarren. En comptes de procurar pel bé comú, s’emborratxen de pàtria amb l’ambaixador italià (il signore Pasquale Terracciano, amico dei Cavalieri!) i passa el que passa: fan més nosa que vasa. I emmetzinen la convivència.