El luxe

Aquest cap de setmana ha estat a Palma Enrique Loewe IV, tota una dinastia associada al disseny d'alta costura, és a dir, roba molt cara i logo elitista. Com sol passar amb els molt rics, els que ja ho són de fa bastants generacions, Loewe va resultar ser un home tremendament educat, senzill i proper. De totes les preguntes i respostes d'aquest empresari em quedo amb la seva reflexió sobre el luxe. I és que lluny de les seves bosses de disseny clàssic, símbol del luxe i d'una mica d'ostentació, pel quart successor de la dinastia Loewe actualment el luxe significa tenir temps lliure i, a més, poder gaudir-ne. És curiós veure com un home que col·lecciona nomenaments a consells d'administració i a associacions honorífiques de disseny i artesania pugui acabar reclamant exactament el mateix que el "curreta" de tota la vida.

Així, escoltant Loewe em vaig recordar d'una cosina meva -que, per cert, mai es compraria un article d'aquesta marca- que va deixar la feina perquè feia tantes hores extra remunerades que a final de mes l'únic que tenia era un compte corrent d'escàndol. Per què vull guanyar tant, em va dir un dia, si no tenc temps per gastar-ho. Després, un altre dia, una empresària, d'aquestes demòcrates de tota la vida, se'm lamentava de les dificultats que tenia per continuar explotant els seus treballadors. La noble patrona havia oferit torns més atractius, hores extra barates i en negre... però no hi havia manera, sempre insistien a tenir hores lliures i més qualitat de vida. Quina obsessió! I és que per molt que s'enfadin aquests pares del capitalisme, qui ha provat la sensació de ser lliure durant unes hores al dia no vol tornar a la mina si no es tracta d'una qüestió de supervivència; menjar, hipoteca, despeses familiars...

Sembla que no hem nascut per treballar, sinó que més aviat ho fem per pura necessitat. Per aquest motiu intentam cercar feines atractives que s'adeqüin més a la nostra situació personal i així ens justificam quan qualcú ens demana si compensa. Però tot això són, ara per ara, simples quimeres. Parlar del temps lliure, de la qualitat de vida i fins i tot de poder rebutjar una feina és una mica obscè en un moment en què la gran majoria lluita per continuar amb les seves servituds. Són, doncs, mals temps per a l'elecció personal; la crisi ens afecta no sols en les coses materials, sinó també en les nostra mirada al futur. Sembla que, ara per ara, el luxe és tenir aspiracions.