L'afició del Barça està vivint un estiu un pèl esquizofrènic. D'una banda, els èxits aconseguits per l'equip la temporada passada, practicant un futbol brillant i amb una plantilla plena de jugadors formats al planter, els omple d'un orgull que no s'esgota i d'una satisfacció que durarà molt de temps. De l'altra, els fitxatges del Madrid, que ha rebentat el mercat a còpia de talonari intel·ligent, i les dificultats amb què està topant la directiva blaugrana per incorporar el parell més de jugadors que Guardiola ha demanat fan que molts culers dubtin si tot el que va tenir de gloriós i extraordinari l'any passat no ho tendrà aquest de desastrós i nefast.
És per tal d'aplacar els nervis del personal que els dirigents i l'entorn mediàtic blaugrana es dediquen des de fa setmanes a repetir, un dia rere l'altre, com una salmòdia anestèsica o una oració esperançada, que el sistema de joc de l'equip funciona bé amb independència de les individualitats que el formin. Això sobretot és una manera de dir o d'avisar que, si a la fi no arriben els reforços demanats per l'entrenador, no cal alarmar-se, perquè els forats que quedin per omplir els cobriran els nous nois de La Masia, a qui s'ha inculcat des de petits l'ADN futbolístic marca de la casa del primer equip.
No dic que la idea no sigui bona i molt certa. L'equip campió de l'any passat ho va guanyar tot perquè va arribar a funcionar com un engranatge tan ben greixat que no importava si en algunes jornades no podia comptar -per sanció o lesió o convocatòria de selecció nacional- amb algunes de les seves millors peces. Ara bé: en futbol, com en totes les coses importants de la vida, el sistema pot acabar no sent res, si no compta amb un gruix prou gran i sòlid d'individualitats excepcionals, d'aquelles que resolen un partit amb una clarivident passada a l'espai, o amb una esprintada de cavall malabarista, o amb una rematada treta del no-res quan la defensa del rival és un mur de ciment.
Sense la màgia del geni, la massa i els seus mecanismes -per molt eficaços i diligents que siguin- sovint només serveixen per anar tirant. Fins i tot a les millors catedrals, les de façana més perfecta i estructura més compacta, els faltaria gràcia, exaltitud i grandesa, si no estiguessin coronades per les torres del campanar.
I amb els països passa una cosa similar. Suïssa, per posar un cas fàcil, fa molts segles que funciona (políticament, administrativament, socialment) amb la precisa pulcritud d'un rellotge. Això ha fet que, a ulls de molts, es convertís en un exemple de civilitat. Són pocs, però, els que l'envegen i l'admiren: en el fons, a la seva història li manca la galeria de grans noms (artistes, pensadors, polítics, herois, emprenedors) que eleva l'entitat d'un país i fa que el món s'hi senti en deute. A França, Anglaterra i els Estats Units, en canvi, no els falta res: el sistema més o menys els funciona i, a més, cada tant ofereixen al món un grapat de personatges que, amb els seus gestos i obres, defineixen una època i encaminen el que som.
El cas de Mallorca (força semblant, tot i que en petit i en pitjor, al de Catalunya) és just el contrari del suís. Aquí, cada tant sorgeixen figures (pens en certs escriptors, músics i artistes esplèndids) impròpies del brou de cultiu de l'illa, però el funcionament del sistema és tan defectuós que els minimitza o els ofega. A Mallorca, sobretot entre els creadors, tenim Messis i Iniestas i Puyols, però els obligam a jugar a Tercera. Les torres de les catedrals, evidentment, també caurien, si no tenguessin una nau poderosa on sostenir-se.