La setmana passada es va fer públic que José Ignacio Goirigolzarri abandonava el seu càrrec com a conseller delegat del banc BBVA; pel que es veu, aquest senyor deixava el seu lloc de feina perquè les seves aspiracions a la presidència de l'entitat quedaven estroncades, però el que tothom va destacar va ser que Goirigolzarri es jubilava i s'emportant-se la quantitat de 53 milions d'euros. Això va originar un debat inflat i ridícul en entorns polítics i periodístics, enmig del qual s'han deixat anar paraules com ‘indecència', ‘ètica' i ‘vergonya'. Diguem, però, la veritat: Goirigolzarri, de 55 anys, cobrarà 3,4 milions d'euros a l'any, i els cobrarà mentre no esgoti la provisió de fons que per aquesta pensió ha fet el banc per qui treballava, la qual sí puja a 53 milions d'euros. És a dir, que Goirigolzarri, per acabar cobrant aquesta quantitat, ha de viure fins als 70 anys, cosa més que probable (i des d'aquí li desitgem llarga vida).
Doncs bé: un senyor es jubila i cobrarà 3,4 milions d'euros a l'any, i això motiva escarafalls i debats encesos, però alhora que aquesta notícia saltava de les pàgines d'economia a les d'opinió se'n feia pública també una altra: el pilot Fernando Alonso cobrarà 25 milions d'euros cada any durant les pròximes 6 temporades, temps durant el qual Alonso pilotarà els bòlits de Ferrari. Aquesta notícia, però, a ningú no ha escandalitzat. Ningú no s'ha posat les mans al cap ni ha parlat d'ètica, moral, capitalisme malalt o d'escàndol. Per què? Em sembla que en aquest país tothom entén que el que fa Alonso -o qualsevol jugador de futbol de primer nivell- és difícil, que demana talent i preparació; en el món hi ha poques persones capacitades per pilotar un cotxe a tres-cents quilòmetres per hora i avançar un altre pilot de competències semblants en un revolt tancat, jugant-se la integritat física i el prestigi d'una escuderia.
Això tothom ho entén -i molts ho aplaudeixen-: així, Messi s'embutxaca cada any 28,6 milions d'euros perquè és el millor jugador de futbol del món -el que fa amb una pilota als peus només és imitable per 3 o 4 jugadors d'elit, també molt ben pagats-, però un senyor que treballa en un banc -negoci legal, necessari per a la nostra vida econòmica- al qual ha fet guanyar diners a balquena amb decisions encertades, no pot guanyar, sense ser criticat, 5 milions a l'any, i jubilar-se amb 3,4 fins als 70 anys. Si la gent -periodistes inclosos- sabés tant d'economia i negocis com de futbol o de fórmula 1 no hi hauria escàndol possible. Tot plegat, una confusió demagògica, a més, i que passa per alt una cosa: Goirigolzarri té dues carreres universitàries, ha estudiat a Anglaterra i als EUA, i ha fet durant molt de temps de professor a Deusto. Després ens queixem de què la nostra joventut no estudia, però els mateixos que se'n lamenten fustiguen qui amb coneixements, estudis, constància i encert ha aconseguit fer guanyar tants diners a la seva empresa que aquesta l'acomiada amb pensions milionàries. De la nostra estupidesa se'n nodreix una indústria ben pròspera.
Goirigolzarri, pilota d'or