Obstinada malenconia i humor vitenc llavinans

Finalment, amb bastant de retard, assetjat per tantes novetats, he pogut llegir Londres nevat, de Jordi Llavina, editat amb tan perfecta tipografia (caldrà que els bibliòfils prenguem bona nota de la nitidesa del tipus Adobe Caslon) pel nou segell editorial d'Amsterdam. L'autor i amic, que servidor coneix des de l'època que feia feina de valent a Catalunya Ràdio, va guanyar el premi Ciutat de Palma Joan Alcover 2005 amb un llibre memorable, La corda del gronxador, i té també en el seu currículum, no manco memorable, Diari d'un setembrista, premi Alfons el Magnànim 2007, poemari que va fer-me arribar amb la dedicatòria següent: "Espero que aquests exercicis d'obstinada malenconia tornin a fer-te una mica de pes". Dedicatòria que ara m'és necessària esmentar perquè trob que la qualificació "exercicis d'obstinada malenconia" resulta també perfectament aplicable als cinc textos narratius -potser seria millor dir-ne poeticonarratius- que formen aquest nou llibre.

Aniré directament al gra: Londres nevat no decebrà el lector. Tant per la qualitat del seu llenguatge com per l'eficàcia de la seva escriptura i l'especial sensibilitat del seu discurs, aquest llibre crec que està destinat a ocupar un lloc d'excepció dins el cànon de la nostra narrativa poètica. Val a dir, clar i català, que es tracta d'un llibre destinat a quedar, que no es tracta d'una novetat més. A "Nosaltres també esperam", el relat inicial del volum -que convé precisar que té molt de llibre unitari, més que de recull, tant pel que podem dir-ne l'ambient com per les nombroses referències intertextuals que s'hi donen-, i a "Un tal Amat", el segon, podem dir que ens acaram amb el tema tan nostrat, tan propi de la condició humana, de les esperances decebudes, que poden arribar a afectar-nos tan radicalment com en el cas de la protagonista del primer.

"El cosinet andalús", que va esser inicialment el conte-nadala que l'autor va utilitzar per desitjar "un pròsper any 9" als amics, podem considerar que li serveix per a plantejar el tema o la qüestió de quan comencen a morir els altres per a cadascun de nosaltres (el que, naturalment, implica també quan començam a morir nosaltres per a altri). "San Diego en el record" és la narració potser més divertida -si bé també abunda en l'especial soledat dels protagonistes-narradors llavinans (neologisme, per cert, que sona molt semblant a l'espriuà de lavinians!)-, mentre que "El branquilló del titl·ler" és la més agosarada, per l'ambició del retrat que pretén i perquè l'autor de Gelida no té manies a continuar adreçant-se directament al lector, per a avançar-li el que es proposa fer o comentar-li el que ha fet. Però la petita obra mestra del conjunt sens dubte és "Hand & Racquet", on ginya el lector amb una extraordinària facúndia a seguir la seva exposició per, al final, resultar que res no és el que semblava esser, tot havent mantingut un divertit suspens. Perquè també cal reconèixer que, al costat o a la vora d'una indefugible melangia, Jordi Llavina també sap cultivar un humor de molt de grau, d'allò més eficaç.