EL NEGOCI
A l'estiu tota cuca viu. Tot i la crisi, en Matasetzes no s'acovardeix i continua apostant per la innovació i diversificació comercial. Dies passats va fer de trobar-se amb l'Honorable Manera.
-Vols que donem un impuls al comerç balear...? -va proposar-li.
-Però per amunt -va especificar, cautelós, l'Honorable-. Per avall n'hi ha molts que l'hi empenyen.
-El dubte ofèn -va respondre, en Matasetzes-. Jo mir més per amunt que els miraclers.
Va anar per feina.
-Saps si El Pocero pensa sortir aquests dies a fer gamba amb el iot...? -va interessar-se.
-Puc demanar-ho a Ramon Socias -va respondre l'Honorable Manera-. D'ençà que cerca pateres, es mou per la mar amb més destresa que el peix de prémer.
-Eccolo qua! -va exclamar en Matasetzes-. És que si sabés de cert que el iot és a port, afalagaria en Paco amb dues llosques de Partagàs ben plenetes fins a aconseguir que me'l deixàs.
-I per què el vols...? -va voler saber l'Honorable Manera.
-I tu què et penses...? En dos dies em plantaria a Sud-àfrica i arreplegaria les vuvuzeles que Donya Sofía no ha comprat.
Va picar l'ull, en Matasetzes.
-Que no veus que si la Corona aposta per la vuvuzela s'han acabat els altres instruments...? Ni en Manolo, el del bombo, té futur.
Va considerar-ho, l'Honorable Manera. Va indagar:
-I on les col·locaries, tu...?
-A preu d'Stradivarius entre la gent d'orella fina -va respondre en Matasetzes.
I va concloure, convincent:
-Perquè m'entenguis: amb una vuvuzela a mà cap futur Chopin voldrà un piano.
L'Honorable Manera va quedar pensatiu.
-En vols una participació del cinc per cent...? -va oferir-li en Matasetzes.
-I si no acabem de col·locar-les...? -va objectar l'Honorable Manera.
-Els oferim a Serra Ferrer a meitat de preu -va argumentar en Matasetzes-. En dia de partit, Son Moix pot semblar un salonet de Viena.
LA MANIFESTACIÓ
El President Antich dubtava entre assistir o no, ahir, a la manifestació de Barcelona. El cor li deia que sí. I en el PSOE, tothom li deia que no.
-Recuerda la tragedia que les pasó a los mallorquines que viajaron imprudentemente a Barcelona cuando lo de las Olimpiadas Populares -l'advertia Barita Galmés.
I s'explicava:
-Los nuestros los bombardearon como si fueran catalanes separatistas.
-Barbareta -va rectificar-la el President, una mica empipat-, devien ésser els teus que bombardejaren Barcelona, perquè els meus sols apagaven foc.
-Ya salió el rojillo separatista -va advertir-lo amb simpatia Bàrbara Galmés-. El Doctor Negrín, en caso de oírte, te daba un tirón de orejas. Ya sabes: en lo de la unidad de España era joseantoniano en estado puro.
Va donar la conversa per acabada, el President. Estava malhumorat, indecís. Va telefonar al Molt Honorable Pepe Mantilla.
-José -va tantejar-lo el President Antich-, què et sembla si particip a la manifestació...?
-Fatal -li va respondre Pepe Mantilla-. Sempre n'hi haurà que en lloc d'interpretar la teva presència com un suport a l'Espanya plural, la interpretaran com una aposta a favor dels Països Catalans. Imagina't quin problema per a l'Òmnium...!
-S'equivocarien -va respondre el President-. Jo no vull saber res de política.
-Ni jo tampoc -va respondre Pepe Montilla-. Sols hi fico cullerada quan m'ho diuen de Madrid. Pepe, una mica més de sal al guisat, em diuen. Y yo, una mica més de sal. Una mica més d'oli a l'amanida? Allá voy amb el setrill. A posta, ja pots endevinar quin és el meu consell. Si no reps ordres de manifestar-te, queda't a casa com el mariscal Grouchy. Per responsabilitat institucional, amic Xisco. Per res-pon-sa-bi-li-tat.
Va acceptar el consell, el President Antich. Continuava, Pepe Mantilla:
-Quan un estadista surt al carrer ha d'estar molt atent a relliscar.
-No avanç un peu sense mirar a terra -va interrompre'l, el President, per dir alguna cosa.
-No em refereixo a la pell de plàtan que pot haver deixat anar l'Artur Mas -va respondre Pepe Mantilla-, sinó a les coses més subtils com poden ésser les pancartes.
-Som una nació...? -va demanar el President Antich.
-Potser sí -va respondre Pepe Mantilla-, però no ho diguis mai per escrit, perquè les coses escrites acaben en mans del notari.
Va reflexionar, Pepe Mantilla. Va confessar al President:
-A la manifestació no caminaré al costat de la senyera, sinó darrere. I en confiança, Xisco, no penso guaitar per sobre de la tela com farien el Mas o el Pujol. Procuraré passar més inadvertit que un xampinyó entre la hojarasca.
LA ROJA
Ahir dematí el President Antich pensava qui el podria convidar a berenar, quan va repicar el telèfon. Era el President Zapatero.
-Xisco, chaval, eres de los pocos que no me ha felicitado por el puiolazo que le metimos a los alemanes.
-És que saps que se'm fa de coll avall essent com som del Madrid...! -va exclamar el President Antich.
-No me seas centralista o te ganas un capón -el va recriminar Josete Zapatero-. La Roja es la nueva España: plural, federalista, bravía... 'Podemos! He ahí el eslógan talismán. Yo siempre lo he dicho: 'Podemos! Podemos salir de la crisis, podemos crear empleo... Y ahí lo tienes: alcanzamos la final por méritos propios.
-I l'atur...? -va demanar el President.
-Estamos en algo más de cuatro millones -va respondre Zapatero-. O sea, que vamos mejorando. Y lo mejor está por llegar. Si derrotamos a Holanda ya pueden escupir víboras los del FMI. No se les escuchará ni haciéndose anunciar con vuvuzela.
-En això no hi havia caigut -va admetre el President.
-¿Que en Cataluña me arman un pollo por lo del Tribunal Constitucional...? -va prosseguir Josete-. Chuta Villa, gol y a la porra el Estatut. De vez en cuando la vida es sencilla. Y atiende: Para zapatazos, los de Villa. Pero etimológicamente zapatazo viene de Zapatero
Va canviar de veu, Josete. Ara parlava en un to més greu.
-Por cierto Xisco, ¿no me serás tan cauteloso como el motorista Lorenzo...? -va demanar al President-. ¿A qué esperas para ponerte la roja...?
-Que faci fosca -li va respondre el President.
-Entonces búscate el futuro en el reparto de pizza -li va replicar Josete-. Te lo advierto: después del puiolazo y todo lo de Sudáfrica, los pusilánimes no tendrán acomodo en la nueva España. Díselo al motorista Lorenzo. No contamos con los tibios ni con los que han arriado la esperanza.
-Uep! -va observar el President-. Això ja ho he sentit dir a algú altre.
-Por supuesto -va admetre Josete Zapatero-. Lo dijo José Antonio. Pero lo hago mío porque en el fondo José Antonio era un rojazo de miedo. Anda Xisco, a pulmón, sin vuvuzela: one, two, three...! A lo Xavi: Soy español, soy español, soy español...!