Perdudes ara en les nits de la 2, les Dones desesperades continuen confirmant que les sèries són una font d'ensenyament incomparable. En un episodi de la 1a temporada (el 14: Lamor és en l'aire, dilluns) es reivindicava el sempre recomanable entrenament en la desconfiança i el recel que és la garantia de la civilització (ja ho deia Freud: si tothom digués la veritat, o la sabés, la vida social seria insuportable), amb simpàtics llanterners (com Mike) que són uns assassins o entremaliats infants cleptòmans (els fills de Lynette) que serveixen per palesar la força vital de sa mare.
Però a més d'aquest entrenament, cap sèrie com aquesta ens ensenya a despreocupar-nos dels factors econòmics: Mike és un obrer (que fa hores extra com a delinqüent, és cert) i Gabrielle fa de model a una botiga de tercera, però viuen a una zona residencial (Wisteria Lane no és pas un decorat: és un barri real) i mai no fan referències macroeconòmiques (ni polítiques). Algun dia aclariré si l'objectiu del guionista (Marc Cherry, que s'inspirà en el cas real d'una dona que ofegà els seus 5 fills perquè no suportava el pes de la maternitat) és diluir el nostre estrès o agreujar-lo.
Lliçons desesperades