Mario Vargas Llosa va publicar La ciudad y los perros l'any seixanta-tres. Los perros era el nom popular dels cadets de la Leoncio Prado, una escola militar, situada a Lima, a la qual ell havia cursat els estudis d'ensenyament secundari. La novel·la és crítica amb la vida castrense i, en conseqüència, els milicos s'enfilaren fins a les treginades i don Mario va ésser considerat, a les casernes, quelcom semblant a un revolucionari. De manera que passaren els anys i les dècades fent-se, els militars i l'escriptor, uns morros de pam. Vargas Llosa va fer carrera lluny del seu país; i els militars pararen esment en els assumptes interns, i els seus esforços per adreçar la pàtria quallaren en una sèrie de cops d'Estat i en una lluita implacable contra els grups armats d'inspiració marxista, d'escassos resultats pràctics, però que justificava les batudes incontrolades contra la població indígena. Tingueren oportunitat per a fer les paus, els militars i Vargas Llosa.
Quan el president Belaúnde Terry va encarregar-li, a l'escriptor, la investigació de les causes que provocaren el linxament de nou periodistes a Uchurahay per part dels pagesos, don Mario va arribar a la conclusió que aquella bestiesa sols era atribuïble al xoc de cultures, entre el Perú modern i castellanoparlant i el Perú dels pobles indígenes, que parlen quítxua i s'enfilen pels arbres. I un discurs d'aquestes talladures havia de satisfer, vulgues no vulgues, la cúpula militar, sobretot si tenim en compte que anys després, tot i que don Mario l'havia exculpada totalment de qualsevol responsabilitat, la Comisión de la Verdad y Reconciliación va arribar a la conclusió que havien estat els soldats de la comarca els autors o provocadors de la matança. Igualment, l'exèrcit havia de veure amb simpatia el fet que don Mario plantés cara a un populista com Fujimori i optés a la presidència del país. Sobretot, si tenim en compte que el fet que no guanyés les eleccions posava en evidència que el marxisme encara no s'havia extirpat del tot.
Perquè don Mario no en tenia res, de marxista, i ja s'havia significat com un neocon de cap a peus, partidari del model econòmic que representaven els grans trusts empresarials dels Estats Units. La seva definició ideològica no admet matisos. Amic íntim d'Aznar, no ha dubtat a assenyalar-lo com un dels més grans estadistes de la història. I considera que Rosa Díez és qui millor garanteix el retorn a l'Espanya que va construir Franco. Naturalment, les seves influències espanyoles l'han empès a afirmar que l'espanyol és una llengua discriminada a Catalunya i no va estar-se de signar el Manifiesto por la lengua común, convençut que tant els catalans com els pagesos d'Uchurahay, si volem tirar endavant, hem de deixar de banda els particularismes retrògrads i, en el cas de Catalunya, feixistes. Ara don Mario ha retornat al Perú amb el Nobel sota el braç, i les autoritats militars han decidit retre-li un homenatge, en el Leoncio Prado, el mateix centre de formació que ell havia criticat abans d'adonar-se que, des del punt de vista ideològic, portava les sabates girades de peu. I tots els cadets (que en dos dies tindran la missió de perpetuar les gestes dels seus antecessors) volgueren fotografiar-se amb ell. Estoy emocionado de ver cómo le tienden los brazos a este antiguo cadete, va exclamar l'escriptor. Què esperava, doncs...? Havia d'ésser així. Dos mai no s'ajunten si no s'assemblen.
Vargas Llosa a la Leoncio Prado