És de tots conegut que en el debat de les idees, qui té la capacitat d’interpretar la realitat, marca les regles del joc i juga a casa.
És per aquest motiu que des de fa un temps els sectors més radicals de la societat balear, descontents amb la lleugera recuperació en els sectors educatiu i de l’Administració Pública de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, han emprès una estratègia de redefinició de la realitat a partir d’un pretès conflicte lingüístic.
Si fins ara els sectors conservadors de la nostra societat s’havien definit com a constitucionalistes, sota la premissa que les dues normes màximes que garanteixen la nostra convivència (Constitució i Estatut) són gairebé intocables, ara resulta que en el tema de la llengua hem de fer una excepció i qüestionar el consens lingüístic que va aconseguir l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears el 1983 amb la definició de la llengua com a “catalana, pròpia de les Illes Balears” en el seu Preàmbul.
I és que, per exemple, per a la Fundació Jaume III el problema de la llengua a Mallorca es circumscriu a “sa pressió catalanista que ha canviat sa nostra secular manera de xerrar”, i per això proposen que “per aturar aquesta degradació des mallorquí és necessari dotar-lo d’un corpus normatiu amb totes ses benediccions oficials i acadèmiques”. Preguntat el President de la Fundació, el Sr. Josep Zafortesa, per la seva opinió en temes d’actualitat que afecten la llengua com el TIL, senzillament s’inhibeix i per si això no fos poc afirma que “la immersió ha arribat a exageracions que no podem seguir patint”.
És més, analitzats els documents de reflexió d’aquesta organització, ni la reforma de la Llei de Funció Pública que obliga a part dels funcionaris només a conèixer el castellà, ni la precarietat de la llengua als jutjats, cinemes o mitjans de comunicació, o el seu retrocés a IB3, semblen preocupar tals defensors de “lo nostro”. Curiosa manera de defensar i promoure la llengua pròpia...
Davant d’aquests fets ressorgeixen amb força les paraules de Josep Melià a “La Nació dels Mallorquins” (Ed. Moll) quan afirma que és la “classe mossona” i la “burocràcia expatriadora” la que fa circular aquestes idees i que “el seu mallorquinisme s’esgota en l’anticatalanisme”. Melià observa com aquests subjectes ni tan sols tenen fidelitat a la llengua i arriba a la conclusió que no són més que “quintacolumnistes”. Perquè després diguin que a Mallorca no es xerra clar...
I és que resulta que l’establishment ciutadà, sense saber-ho, és ben fusterià, i precisament per això enceta la polèmica del secessionisme lingüístic, perquè dóna per feta la identificació lingüística i cultural amb la política, i per tant, l’existència dels tan temuts... Països Catalans! Ens trobam, doncs, davant la negació com afirmació.
De res serveixen els matisos introduïts en el concepte de Països Catalans per Josep Melià, a l’obra abans citada, o els de Francesc Mira a “La nació dels valencians”, on ambdós reconeixen el terme de Països Catalans en les seves accepcions històrica i cultural però el matisen en la seva vessant política. L’establishment no està per a debats apassionants sobre matisos, el blanc i negre és molt més senzill...
Arribats en aquest punt, queda clar que l’objectiu darrer dels impulsors d’aquestes iniciatives, no és altre que desconnectar la llengua de Mallorca del seu tronc comú, el qual, amb 10 milions de parlants, segons el darrer “Informe sobre la situació de la llengua”, possibilita que el català figuri en els mercats culturals com la setzena llengua d’Europa, i li dóna un poc de joc davant el món globalitzat.
És per aquest motiu, que no hem de perdre el temps en debats tronats i estèrils, i si el que realment ens preocupa és que la llengua pròpia sobrevisqui a Mallorca, només cal que identifiquem aquells actors que no només de paraula, sinó també pels seus fets, des de sempre han defensat la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, i els hi donem un cop de mà, fent-nos socis i voluntaris.
Mans a l’obra!
Xavier Mora
Politòleg
El seu mallorquinisme s'esgota en l'anticatalanisme