Crec que ho diu l'Evangeli: pels seus fets els coneixereu. Així, l'indecís i popona Rajoy s'amaga rere una pantalla de plasma. I el nostre president fa tuits com qui fa bufes. O potser, per ser més precisos, quan fa pets i bufes els venta en forma de tuit. I per la intensitat amb què twiteja, en deu fer molts. I ja que estam posats en termes religiosos, el Twitter és com una mena d'encenser particular que li serveix per vendre fum -perfumat això sí- i, per conjurar-se, catòlic com es professa, contra les penes purgatorials -aquest seria el seu mal menor- que l'esperen quan, despullat de tota aquesta guàrdia pretoriana, haurà de travessar les portes silents de l'eternitat.
Que el president acudeixi a un acte institucional religiós ho puc entendre. I ho puc entendre no només des d'una perspectiva catòlica sinó que també ho puc entendre des d'una perspectiva més antropològica. Som dels qui pensen que la tradició cristiana és un dels trets d'identitat de la cultura d'allò que anomenam occident i per tant no cal abjurar-ne (tot i ser conscients dels mals causats en nom de la religió). Ara bé, aprofitar una avinentesa pietosa personal – renovar els vots del baptisme- per fer-se'n propaganda política em sembla que és pixar fora de test. No tenir clar allò que diu la Bíblia de separar les coses que són del Cèsar de les que són de Déu. A més, no voldria exercir de teòleg de pa amb fonteta inquisitorial, però pens que la intencionalitat del tuit pot vorejar la blasfèmia. Quina n'és la veritable intenció: mostrar la seva fe o mostrar-se, en públic, com un home de bé? En altres paraules: vol netejar la seva imatge d'home públic? Els seus vots baptismals, sr. President, no és cosa particular seva? Íntima?
A més aquesta religiositat incòlume que vol vendre el president no concorda gaire amb la vida pecaminosa pública que mena. El dia abans havia infectat de mentides l'atmosfera a la Sexta. Voleu dir que no és una mentida i d'aquelles que necessiten confessió dir que la manifestació dels 100.000 mallorquins era una manipulació ...? O és una mentida conscient o tenim un president del tot inconscient. Potser, des d'aquesta segona opció sí que li calguin misses perquè s'obri el miracle i torni, si això fóra possible, una mica condret. Tampoc no hi concorda gaire quan, missut com és, no vulgui escoltar la veu dels pastors de l'església que li reclamaven diàleg quan anava tan obcecat amb el TIL. (Bé, encara ara hi va). I crec que li ho reclamaren els preveres de la Part Forana i també el mateix Bisbe. També, i seguint amb l'Evangeli, caldria recordar aquell passatge que diu que paris l'altra galta quan t'hauran senyat la primera. No li exigim heroïcitats, al president. Sabem que és humà encara que no ho vulgui semblar. Però sí que li podríem demanar una certa resignació cristiana i no sortir esperitat cap a dins una sagristia a encalçar un capellà i pegar-li un bon arrambatge perquè el sermó canònic de l'oficiant no ha estat del gust i del plaer de Bauzá.
Potser és que el poder terrenal li ha pujat tant al cap i se sent investit d'aires messiànics i, no només ens vol redimir de totes les atrocitats del que considera fariseus (els que volem viure en català) sinó que també vol netejar els temples dels mercaders (capellans mercenaris del que ell en diu pèrfid catalanisme). Deu seu això, que ja no destria la separació entre la cosa humana i la cosa divina i tant li és piular d'un vent o de l'altre al Twitter. Aquest “nombrament” diví (en el sentit patològic que li donam a Mallorca) afecta també na Mabel Cabrer. Visionària com és, i verge de tot bé, ha defensat el president dient que el seu gest connecta amb els sentiments de la majoria dels mallorquins. Són més de cent mil els que ouen missa entera les festes de precepte? Perquè si no en són, no els representen.
Hi havia un polític del PP que també exhibia un especial zel religiós. Anava a veure el Papa i coses per l'estil. Tots sabem que el mosso aquest duia una doble vida, que no concordava amb els gestos pietosos que exhibia públicament. No sé perquè quan vaig veure el tuit d'en Bauzá em va venir la imatge de l'altre. Com un flaix, coses de la memòria!
Al Cèsar allò que és del Cèsar...