Aznar busca (va) petroli

La gent té una memòria escassa. Fins i tot les persones que gestionen la cosa pública i que se suposa que han de tenir un coneixement d’allò que tenen al voltant –excloent-ne la senyora Consellera d’Educació del Govern de les Illes Balears, que, en entrar al càrrec, va reconèixer que d’Educació no en sabia res més que qualsevol personal del carrer- i que, per tant, s’han d’estalviar determinades frivolitats a l’hora de parlar-ne.

Durant la present legislatura, des del meu punt de vista ben desastrosa, el Partit Popular està intentant amagar la seua pròpia incapacitat per trobar solucions per als principals problemes de la nostra societat a través de la crítica sistemàtica a allò que han heretat i, per tant, a l’acció del govern anterior. Es tracta d’una estratègia molt suada que no sol donar grans rèdits; recórrer-hi sistemàticament, senzillament, demostra la manca de propostes i d’arguments per part de l’actual govern i dels qui li donen suport. Però, en moltes de les qüestions que es plantegen, s’equivoquen. No és al govern anterior, ni de les illes Balears ni de l’Estat espanyol, on han d’anar a cercar “les arrels del mal”, sinó una mica més endarrere.

La majoria de coses que actualment el Partit Popular, a nivell d’Estat, critica en relació a Rodríguez Zapatero en realitat parteixen de l’etapa en què el president del govern espanyol era José María Aznar. Moltes d’aquestes qüestions, certament, no varen ser corregides per Zapatero, que tampoc no va ser cap meravella de primer ministre. Però, en qualsevol cas, no se li poden encolomar determinades coses. I, sobretot, no se’l pot fer responsable únic de determinats desastres. I, en canvi, José María Aznar López sembla que no hagi passat pel govern de l’Estat, i avui dia surt com a opinador, com a “intel·lectual”, com a cap de la temible FAES, però no com a responsable de determinats errors que comencen o es gesten durant l’etapa del seu govern.

Per exemple, el desenvolupament de la bombolla immobiliària, o les despeses exuberants per part de l’Administració pública, o el creixement d’aquest sector sense aportar-hi res de nou, o el creixement del dèficit arranquen de l’etapa en què Aznar López era president del govern de l’Estat. Les arrels de bona part del que era controlable en relació a la crisi econòmica, agreujades per una mala gestió del govern, parteixen, en bona part de l’etapa en què Aznar estava al capdavant.

Dic això perquè aquests dies, en comptes d’assistir a un esforç per part de totes les formacions polítiques de les illes Balears per lluitar en contra de les prospeccions petrolíferes a zones pròximes a les costes de les nostres illes, hem assistit a una batalleta a veure realment qui en té la culpa. I des del Partit Popular s’apunta que tot arranca de l’etapa en què Rodríguez Zapatero era al capdavant del govern espanyol, mentre, ben lògicament, des de l’oposició es reclama responsabilitat per part dels actuals governants de l’Estat espanyol (que, de fet, són els únics que poden aturar les prospeccions). Si no fos que el ministre Soria (alhora d’Indústria i de Turisme, per cert) té ben coll avall que trobar petroli seria magnífic (deu suposar que així Madrid encara podria munyir més intensament la mamella de les illes Balears).

No estic convençut que intentar que el Parlament de les Illes Balears declari persona non grata el ministre Soria sigui la millor manera d’anar tot junts cap a mirar d’aturar les prospeccions petrolíferes. Però la proposta de Mabel Cabrer de declarar-hi en Zapatero és esperpèntica. I la de declarar-hi n’Antich i en Biel Vicens, francament, crec que ja se surt de la foto.

Estratègicament, no crec que convengui declarar-hi en Soria (encara). Però no estaria malament declarar-hi n’Aznar, qui, com molt bé recorda Última Hora del passat dijous 20 de febrer, va ser el primer a autoritzar la realització de prospeccions petrolíferes a la costa mediterrània. I aquest, encara, segurament seria un dels motius menys contundents per declarar aquest personatge persona non grata a les nostres illes. N’hi ha de més potents. Però, de moment, ens els guardarem per a pròxims lliuraments. De moment, basti recordar que la dèria del petroli, sense fer-ne gaires escarafalls, comença amb Aznar. Com la involució autonòmica, l’augment de les formes autoritàries, la recentralització política, el menyspreu envers la  "perifèria”, el desmantellament de l’Estat del benestar, l’admissió d’altes dosis d’exclusió social, i tantes i tantes altres xacres que parteixen de l’etapa en què aquest personatge va ser al capdavant del govern espanyol.

Però, de n’Aznar, ni se’n parla. I, en els jocs de malabars a què ens tenen acostumats, quan se’n parla just pareix que no sigui del PP. Com no sembla que hagin estat mai al PP ni Matas, ni tants i tants altres que ara els fan nosa. Posats a fer, potser ni en Bárcenas no ha tengut mai cap relació amb el Partit Popular. Per sort, n’Aznar López ho té ben clar, i no dubta a afirmar, en els seus textos d’autobombo, no només que ell va ser del PP, sinó que ell va construir-lo i afaiçonar-lo tal com és avui. Gràcies, Aznar. I els altres, prenem-ne nota.