Sense entrar a avaluar les accions dels joves socialitzats entorn d'Arran i molt menys a fer de jutge de les seves escenificacions socio-polítiques consider que val la pena prendre en consideració els gestos i els avisos que estan fent a la societat illenca. En general ens lamentam de viure en una societat indolent, caricaturitzada a través de les herbes molles que antigament feien servir per allò que tot sabeu.
Des d’aquest punt de vista necessitam actituds provocatives, gestos juvenils i ser confrontats per les generacions que pugen sense aquell seny que caracteritzava les generacions de l’avior local. Esser jove vol dir qüestionar, provocar i sostenir posicions que no acaben d’encaixar en el món dels adults, perquè la vida d’aquests és rutinària i consuetudinària, cada cop més nostàlgica i més interesada en mantenir allò que ens convé per a la supervivència personal i col·lectiva. Dels joves es pot esperar tot, menys que tenguin el seny i la coherència dels adults, així com tampoc no mantenen la doble moral ni les mesures adulterades com acostumen a fer molts adults.
Els joves són hereus del patrimoni que els deixa la generació adulta que se’n va. Arran pot semblar especialment radical i això no agrada a la majoria. I és clar que no agrada a una majoria que fa, pensa i maquina de forma incoherent i sense nord. Aquesta majoria que dóna suport a la minoria que governa el món, és una majoria que fa peguera no només als joves sinó també a molts adults indignats i cansats de suportar la falsedat com a principal principi ètic mundial. El codi ètic de les elits actuals és prescindir a la vida d’un codi i parlar com si el codi fos allò imprescindible per a la vida. La religió que va associada a aquest punt de vista no agrada als joves d’Arran, ni tampoc a aquells que tenen uns mínims de dignitat.
La diferència entre Arran i un gruix rellevant de la societat potser és una qüestió de formes i la importància que acabam donant a les sobreactuacions. Aquests dies els representants de l’Episcopat hispànic està fent la preceptiva visita ad limina a Roma, i com molts cristians esperaven el bisbe de Roma ha fet gestos que demostren que és molt més obert i tolerant que la mitjana dels bisbes hispànics. Hi ha certes confusions a l’interior de les pràctiques religioses que són provocades per la manca de cintura dels pastors mateixos. I si molts dels responsables de l’Església no tenen la maduresa que se n'espera, qui pot exigir que aquesta maduresa la tenguin els joves d’Arran? El que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Aquestes paraules en boca de Jesús van ser escandaloses al seu moment i lamentablement continuen escandalitzant a molts.
Pere Fullana, historiador
Arran i la religió