Aquest mes d'agost serà recordat per l'extrema calorada i per l'extrema violència cap a les nines i nins, en mans dels seus pares.
No ens podem acostumar a l'horror que significa conèixer els fets d'un pare que assassina les seves filles amb una serra elèctrica, a Galícia. Ni les morts d'infants junt a la seva mare a Castelldefels.
No ens podem acostumar, ni deixar de commoure'ns, nines que han perdut la vida per fer mal a la seva mare... no és violència domèstica, és violència masclista amb totes les lletres. És el masclisme més descarnat, sense cap justificació, sense cap raó.
Quaranta-quatre infants han mort en la darrera dècada en mans dels seus pares violents, i unes 60 dones són assassinades cada any...segons l'article Sr Padre y Mr Violento de Miquel Lorente Acosta.
Us reproduesc un paràgraf, prou aclaridor:
Ya no hay excusas, los hechos se repiten con dramática frecuencia para que se siga pensando que lo invisible no existe. La violencia de género existe y está muy cerca, ha sido ocultada en muchos hogares y relaciones bajo el argumento de la normalidad, hasta el punto de hacer que las propias mujeres que la sufren contribuyan a su ocultación, tal y como refleja la Macroencuesta de 2015 al recoger que el 44% de ellas no denuncia por que cree que la violencia sufrida no es lo suficientemente grave, o cuando el 21% afirma que no lo hace por “vergüenza”. ¿Quién le dice a las mujeres que es “normal” cierto grado de violencia?, ¿quién les hace sentir vergüenza por sufrir la violencia de sus parejas?… La cultura machista es la responsable, y por ello a pesar de llevar siglos bajo esta violencia, aún no somos capaces de sacarla a la luz en toda su magnitud ni de desenmascarar a los machistas que la propician y la ejercen.
La cultura masclista, la cultura del patriarcat, continua ben present en la nostra societat. Moltes vegades s'insisteix en què cal invertir en educació, en prevenció. Cert però també en detecció, no pensem que només l'educació és el camí. Ho és amb mitjans, amb professionals preparats que instrueixin en les relacions humanes, afectivo.sexuals, en igualtat i respecte mutu. També cal detectar la violència que es viu a les famílies, pels mitjans possibles, siguin les tutories que coneixen els infants i adolescents, siguin els professionals de la salut que tracten les mares, siguin les amistats, els familiars de les parelles que mostren les seves relacions desiguals, de domini, de violència soterrada.
I no oblidem que la cultura masclista es manifesta en les relacions d'amistat, en els acudits, en les xarxes socials amb comentaris ofensius que consideren les dones objectes no persones.
La violència masclista mata, assassina dones. També infants, nines i nins que perden la vida de manera absurda, irracional. I en aquesta societat, en el segle XXI, en un dels països de la Unió Europea, en l'entorn que se considera civilitzat.
No podem ni volem oblidar les nines i els nins assassinats aquest estiu, aquests dies d'agost. Ni volem oblidar les dones assassinades arreu dels pobles de l'Estat espanyol, i aquí, na Gemma Vich Ramis.
No volem oblidar i volem convertir el nostre horror, la nostra consternació en acció per combatre el masclisme assassí.