Recentment als mapes de l’IDEIB s’ha incorporat una nova capa amb la toponímia corregida (estandarditzada), que segurament trobarem més aviat amb aquest enllaç: https://ideib.caib.es/ngib/
Era una assignatura pendent, un os, i dels durs, que probablement molt pocs tenien ganes de rosegar, ja que és un d’aquest casos que, per paga, t’exposes a esser criticat pels quatre cantons. És un aspecte dels més sensibles de la llengua on gairebé es repeteix el gran dilema dels pròcers de la Renaixença: el llenguatge del carrer versus el més acadèmic. I vagi per endavant el meu reconeixement als filòlegs destacats, deixeu-me però fer una crítica sentimental d’aquests topònims que sentim tan nostres.
Deu esser una altra mostra de què la nostra llengua no està normalitzada, però, ja que hi som, ho feim més entretingut i de passada ens sentim més còmodes en els costums tradicionals. A part, els que fa dècades que “ens barallam” amb els topònims no coneixem altre món. Probablement el conflicte s’acabi quan aquesta generació desaparegui i els nous filòlegs no hagin vist mai un carro de prop. El seu problema serà quin català, i en quin estat queda aleshores.
Ja s’ha dit que el català és plural, el cas de les variables en el temps verbals deu esser el més conegut, i tampoc no passa res mentre usem aquestes variables com a mostra de la riquesa de la llengua materna, i ben bé.
Amb la toponímia passa el mateix que amb les flexions verbals cantonals, però a l’engròs i fins al deliri, ja que ens podem trobar mots opacs (que ja n’hem perdut l’etimologia, pot esser d’una cultura anterior) i d’altres inicialment transparents, però deformats i tornats a deformar durant generacions, tant que vulgarment en diem que no els coneix ni sa mare. Fins on cal corregir: aquesta és la qüestió.
Una norma lògica és que si entre la parla vulgar i l’estàndard les diferències són mínimes, potser qüestions de pronúncia local (rotja/roja, trutja/truja), s’adapta a la gramàtica, però una altra cosa és quan hi han intervingut deformacions seculars, o sigui d’abans de les normes gramaticals, i han donat mots que la gent no introduïda en el tema no identificarà amb el mot estàndard. D’aquest darrer cas hi ha una mena de consens en que cal respectar el dialectalisme, o la solució cantonal. El problema més greu és on posam la línia divisòria, quins mots mereixen esser indultats? O més freqüentment suposam o seguim inèrcies però realment no ho sabem. Per Ruberts queda ‘Can Caló’, podria esser perfectament “Can [Mi]Queló” i l’amo no ho sap.
Era qüestió de temps que la toponímia s’adaptàs, com tota la resta del llenguatge escrit, a les normes gramaticals, el problema “per variar” és quan molts noms sempre s’han sentit, i pitjor vists escrits, d’una altra manera.
La toponímia és creació popular, segurament el més genuí i representatiu de l’ànima del poble i sense interferències estranyes importants almenys fins entrar al segle XX. Fins i tot la gran majoria de les rondalles més nostrades tenen l’origen en la mitologia universal, per exemple en les 'Mil i una nits'. Parlam doncs d’un pilar de la nostra cultura, massa important i no ens han d’estranyar les discrepàncies entre filòlegs: segur que són per aclarir la situació.
El cas més entenedor pot esser la dicotomia aigo/aigua, amb molts casos semblants: ego/egua... no sé si algú menor de 40 anys sap que és un ‘gorà’, però segur que pocs majors d’aquesta edat identificaran un ‘guarà’. Per altra banda també hi ha topònims que cobren sentit: Ca n’Ahir (no “Aí” ni “Ai” per Sóller).
El problema que presenten els llinatges (en tots el àmbits) era evident que s’havia de regularitzar, ja que aquí la dispersió de formes és enorme, amb l’afegitó de grafies seculars indoctes, adesiara amb ganes per marcar nissaga: Zanoguera, Zaforteza... però no hi ha cap Son Zaforteza* i sí un fotimer de Son Fortesa. I Son... Mallol, Proenç, Rutlan, Gener... I alguns fiascos? Calbet... I també Albercuix, Maçanella...
Un fenomen freqüent és menjar-nos algunes lletres dels noms o llinatges que acaben amb dues consonants: llinàs/Llinars, Termes/Térmens... per tot on apareixen llinatges, ja podeu corregir. Un fenomen també curiós, fins i tot entre els escriptors són ben pocs els que s’hagin regularitzat el seu llinatge, i d’això no en puc posar exemples perquè a mi tampoc no m’agrada rebre.
Avui sí que m’he de centrar en el mallorquí, perquè per anar més enllà, a part que no en sé prou, s’allargaria excessivament, però el problema serà el mateix arreu dels Països Catalans. I un prec: aquest tipus d’article pot fer gola als amics d’usar el mallorquí contra el català. Per a aquesta finalitat, per favor, que ningú no usi els meus articles, ni si coincidim en algun aspecte, serà casualitat.