Abans de dir cap altra cosa, he de dir que la nostra llengua mallorquina és el català. Sort que els metges de la llengua, els filòlegs, ho tenen clar. Però no han tingut el prestigi suficient, ni la força necessària, per fer-ho entendre a la gran massa de la població. No m’hauria de sorprendre tant, perquè últimament han sorgit els terraplanistes que ens volen fer creure que la Terra és plana. Hi ha de tot a la vinya del Senyor.
Jo soc mallorquí de soca-rel, pels quatre costats i pels meus trenta-dos llinatges. Els meus avantpassats eren del Principat. Vingueren amb el rei Jaume I, el nostre estimat rei En Jaume, i dugueren la llengua i la cultura catalanes. El meu mallorquí és aquell. La nostra llengua mallorquina és aquella. Qui no ho vol veure és perquè hauria d’ocupar com un neci un lloc de privilegi en el llibre ‘Elogi de la bogeria’, d’Erasme de Rotterdam. N’Erasme de Rotterdam sí que tenia les coses clares. I si no, que ho preguntin a l’amic Jaume Medina, un expert en la seva obra i la seva vida.
La nostra llengua mallorquina és la llengua catalana i, com diria Joan Fuster, i dic jo, la meva manera de parlar i ser mallorquí és parlar i ser català. Quin goig més gran poder dir el que estic dient! És així perquè a Mallorca estic envoltat de mallorquins que no volen ser catalans, allò que son, diuen que ser catalans és renegar de les seves arrels. En aquest aspecte son ignorants al cent per cent. Però, el mal més greu, és que volen ser-ho. A Mallorca l’estupidesa lingüística i política cobreix grans extensions de l’illa. De manera destacada a la capital, Palma, que ells anomenen Palma de Mallorca, com si a Mallorca hi hagués altres Palmes més que el nostre cap i casal insular.
He escrit i publicat dos llibres, a més d’un munt d’articles, sobre la llengua catalana de Mallorca, tot denunciant el què passa entre nosaltres. Un d’ells es titula ‘En llengua pròpia’, que recull diverses col·laboracions periodístiques en mitjans de premsa escrita de les Illes Balears i d’algun altre indret dels Països Catalans. L’altre llibre és una novel·la, i es diu ‘La llengua’. És un exercici literari i un joc molt divertit sobre el coneixement i l’ús de la nostra llengua. El coneixement, l’ús, les seves malalties endèmiques i la seva decadència social i cultural. Tant al primer llibre com al segon, a més d’atendre als nostres drets culturals i lingüístics en aquesta matèria, per tal de que siguin més entretinguts i mengívols com una amanida de verdures fresques, estan salpebrats amb els condiments de la fantasia i l’humor. Fantasia i humor que massa sovint noto a faltar entre els mallorquins que menyspreen, i fins i tot odien. el que té gust o fa olor de català. No només son hostils a la nostra cultura i a les nostres tradicions, sinó estan mancats de la substància primordial en qualsevol vida humana: la fe en ella mateixa. Sense humor jo no hauria escrit ni una sola lletra. La a, per exemple. Quan escric la lletra a no puc deixar de riure. Els jocs que es poden arribar a configurar i arriscar fent ús només d’aquesta lletra! Així és la nostra llengua, farcida de seny, de joc i d’humor. I de fe en la profunda saviesa de la nostra condició humana, lluny de l’estupidesa i de la neciesa. I de la ignorància.
D’això en sabia més que ningú el citat Erasme de Rotterdam, a qui dec bona part de la meva bonhomia de viure. Erasme era amic incondicional de Thomas More, un altre savi de la il·lustració renaixentista. Dos amics capaços de girar el món damunt davall, com feren, en el breu lapse de temps de les seves vides. D’ells i dels seus llibres, de les seves dues vides i dels seus molts escrits sí que no n’hauríem de deixar d’aprendre durant la nostra. Al meu costat sempre tinc l’ ‘Elogi de la follia’, del primer, i 'Diàleg de la fortalesa contra la tribulació’, del segon. Obres magnes de la literatura i del pensament universal! Obres que haurien de llegir i rellegir tots aquests mallorquinarros que tanta ignorància mostren vers la seva llengua pròpia i sobre els seus drets humans fonamentals. En aquests dos llibres es troba tota la felicitat de la terra, tota la saviesa que pot atresorar un ésser humà empeltat de diví.
Si jo hagués tingut els seus coneixements i, a més, els estudis de filologia i de lingüística adients, fa anys que m’hauria dedicat a escriure un gran llibre que fos llum i judici sobre la nostra parla de Mallorca. Segurament l’hauria titulat ‘La nostra llengua mallorquina’. Ja no ho faré, però si alguna vegada m’hi apropo serà humilment i amb l’ajut i la col·laboració de la meva filla filòloga i de la seva mitja dotzena d’amigues, filòlogues com ella, perquè m’assessorin i em coregin. No com ho fan aquesta gent ignorant que ho sap tot i és incapaç de fer una o amb un tassó.
He d’acabar aquest comentari recordant un cop més l’admirat Erasme de Rotterdam i la seva infinita intel·ligència, quan parla de la supèrbia i l’arrogància dels homes que ostenten càrrecs i ocupacions de domini sobre la resta. Mare de Déu, quin bany de ridiculesa que els llança a la cara a tots ells! El va traduir a la perfecció al català, ja ho he dit, l’amic poeta, filòleg i llatinista, Jaume Medina i Casanovas, com a ‘Elogi de la Follia’. Paga la pena fer un esforç de recerca i consultar aquesta traducció sense cap nervi ni pressa. També, seguint la pensa del filòsof de Sineu, Miquel Ramis Alonso, i com ens recorda Erasme, jo segueixo el conegut proverbi que aconsella a la gent de procurar-se els afalacs quan no tenen qui els elogiï. A Castella, com sempre, ho diuen d’una manera més grollera: “Alábate Juan, que si no te alabas no te alabarán”. Es preguntava Erasme: “Qui em descriurà més bé que no jo?” Cal tenir present, perquè a ningú li donin moix per llebre, que en aquest llibre que tothom hauria de llegir i venerar, que qui parla no és Erasme, sinó la Follia. Una Follia feta d’humor, de saviesa i d’ironia. De juguesca i de ganes de passar-s’ho bé. S’ho passen bé els que s’encaparren dient que el mallorquí no és català? De cap manera! Jo els veig gesticular amb la cara alterada, les galtes vermelles i els ulls trets d’òrbita. Buff, quin espectacle!
Vull acabar, però, amb el seu amic i germà, el gran Thomas More, glorificant les paraules del rei David: Cor contritum et humiliatum Deus non despicies. És a dir, un cor entristit i humiliat, un cor trencat, trepitjat, esclafat a terra per la feixuguesa, tu Senyor, no l’abandonaràs. Bé, Espanya no deixa mai de trencar, trepitjar i esclafar a Catalunya i a nosaltres el catalans i a la nostra llengua catalana: per tant, crec i vull creure, que el Senyor no ens abandonarà mai.