Els exterminadors o els acomplexats amb la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, sempre han abundat en aquesta terra. L’autoodi i el provincianisme estan adherits al nostre ADN d’una manera malaltissa. Durant anys a les sucursals dels partits estatals es va imposar la política de l’omissió, és a dir, deixar que la substitució lingüística anàs fent el seu camí sense estridències; això si, amb algun gest normalitzador que fos, com una flor que no fa estiu, però que tapa boques i renta alguna consciència. És la consigna de la Nova Planta: aconseguir l’objectiu sense que es noti el «cuidado».
La qüestió però, és que a l’espanyolisme li costa molt la finezza. És més de pegar amb la maça grossa. I encara que durant una sèrie d’anys de transició i arribada de la democràcia va quedar silenciat o descafeïnat per la vergonya d’una guerra civil i quaranta anys de dictadura ja ha tornat amb tots els seus atributs. Una primera mostra la vàrem tenir a Balears durant la legislatura Bauzá (2011-2015), un President que va tenir l’enorme virtut de fer deixondir un poble normalment somort, tranquil i poc reivindicatiu. Va ser un primer tast d’un govern explícitament i públicament en contra de la llengua del país i de la manera d’entendre el món que té la gent del país. El govern del país en contra del país.
Dins el PP, principal partit de les Balears i com tot gran partit amb diverses ànimes entre la que també hi ha aquella del nacionalisme de pa amb sobrassada que tan bé va saber practicar en Canyelles, l’experiència Bauzá va deixar una empremta important i no sé si inesborrable. Pens que la conclusió que en varen treure a ca els propulars fou que es pot anar en contra de la llengua i la identitat històrica de les Balears però sense travessar determinades línies i sense ser massa directes. Per exemple podem eliminar el requisit de català per accedir a les feines de l’administració amb diversos subterfugis argumentals però no dient que es vol exterminar la llengua o que és una llengua innecessària o prescindible. Si s’és groller per ventura es generen excés d’anticossos.
Després de vuit anys de dutxa escocesa del govern Armengol arribam a la nova majoria determinada pels ultres de Vox. Una majoria, per tant, on els socis decisius fan bandera de l’extermini de la llengua, de la desaparició de la llengua de la vida institucional i social. Els subterfugis com el bilingüisme o la llibertat queden relegats perquè ells no se n’amaguen de la seva pretensió. Els ultres ho tenen clar, no és que vulguin que el castellà també sigui llengua vehicular a l’escola que era un poc el joc del PP, el que volen és que el català ho deixi de ser. Això és la realitat per molt que alguns la vulguin embellir, endolcir o decorar. Prohens i els seus durant un any i mig han anat toreant, amb el pla de primera llengua i amb altres estocades però, al final, el carrer s’estreny. I ara vivim en una nova estreta, amb les esmenes aprovades presumptament per equivocació i amb els pressuposts. En aquesta nova estreta el PP es posa davant el mirall i veu que entre l’experiència Bauzá i les exigències de Vox s’encamina de nou al conflicte. I aquest no era ni el seu pla ni la seva estratègia.