A Felanitx, segons sembla, quan les dones encara agranaven sa carrera, n’hi havia de més avançades que les feministes actuals. Na Cati, del carrer de Sa Porteria, posem per cas, solia anar sempre vestida de manera provocativa. Les beates veïnades un dia l’apostrofaren quan agranava una mica espitrellada: Amb un conco capellà, trobes que has d’anar així?. Aleshores na Cati, desafiant, contestà: I si tengués una tia puta, hauria d’agranar en pèl?
El carrer de Sa Porteria romania instal·lat en la lascívia innocent de l’antic règim. Tohom sabia, per exemple, que hi vivien dues germanes amants ocasionals i subalternes de l’amo en Joan Pota, que tenia, a més, dona i ‘querida’ oficials: tots tres sortien junts, els diumenges, a passejar pel carrer Major. L’amo en Joan era republicà i tenia el domicili a la Travessa d’en Riera.
El carrer de S’Aigo també té alguna història. La botiga de roba que hi havia baixant a mà esquerra tenia una clienta que no pagava allò que comprava i la propietària, cansada de l’abús, li va enviar un municipal a cobrar el deute pendent; però la clienta morosa va voler deixar les coses ben clares: no pagava la roba perquè l’amo de la botiga li tenia llogada la portassa de ca seva. El municipal va entendre immediatament de què anava la cosa i, pellós, comentà que la portassa devia ser molt gran per poder justificar un deute tan gros. Mirau, li enflocà l’al·loteta, quan el senyor me ve a veure amb el seu cabriol, dins la portassa no hi cap res pus!
El campi qui pugui era la norma de les alcoves felanitxeres, i la guerra no va aconseguir canviar les pautes dels adulteris municipals. Però després n’hi hagué alguns que es volgueren redimir amb els Cursets de Cristiandat del bisbe Hervàs. A Felanitx duia la doma dels Cursets el capellà Ferriol, que vivia prop de Sa Font, al carrer Morei. Els practicants tenien un himne ridícul: la cançó De Colores. El clergat assenyat aviat desacredità aquella coreografia extravagant anomenant Mau Mau el moviment. Aquestes innovacions no penetraren gaire en la plaça de Sa Font, que sempre fou el gran reducte de la religió i el sexe tradicionals: a Sa Font es vivía el sexe furtiu amb total desimboltura. En Jaume d’Albocàsser tenia la teoria que, a Mallorca, era dins el llit on s’havien de cercar els episodios revolucionaris de la pèrdua de poder de la clase senyorial: una quarterada per aquí, un hortet per allà, una generació bastà per fer miques les grans fortunes, repartides entre dones (sovint criades) que havien sabut conhortar els senyors. A Felanitx, els protagonistes d’aquest declivi de la clase acabalada vivien gairebé tots a Sa Font. Can Vica, can Vell, can Llevadora… eren cases veïnades de can Tacó. I en Miquel Tacó és qui me contà les peripècies dels senyorassos d’aquell barri, començant pels embolics del vicari Pou, que no hi desentonaven gens.
El senyor Regent també vivia allà, a la Rectoria, que confrontava amb aquells casals distingits, habitats per una intensa, però discreta, disbauxa. Per temes d’escultures religioses que tractava amb mon pare jo el vaig poder conèixer. Va ser un gust parlar amb ell de teòlegs aleshores controvertits, com Romano Guardini, Karl Rahner o Hans Kung. La convivència de l’aristocràcia de la cultura amb l’aristocràcia dels duros. Fins aquí, res de nou. Un capellà elegant i cultivat que mantenia la serenitat enmig del festival de sexe de Sa Font. O això creia en Miquel quan un dia, després de presumir dels seus èxits de picador novell, en Bernat de Sa Gravera li etzibà:
-Arribaràs a fer-ho més que es Regent!
Tanmateix, en Miquel no va fer cas d’aquella ocurrència impertinent.
Felanitx té la categoria de Guermantes, però no tendrà mai un cronista com Marcel Proust, entre altres coses perquè al forn de can Figaseca no han fet mai magdalenes.
