Pedro Sánchez avança pel seu viacrucis particular. Cada setmana és una nova estació a superar, un pes que l’acosta encara més a la seva Passió. Com Jesús abans de la primera caiguda, la condemna ja està escrita. En aquest cas, no se’l mata, però se’l deixa caminar cap al sofriment.
La creu que carrega no és de fusta, sinó de pactes fràgils, promeses que grinyolen i equilibris impossibles. Cada passa exigeix negociar, cedir, callar i empassar-se contradiccions. Cada moviment és un sacrifici per sostenir un govern que va néixer marcat per una investidura ajustadíssima. La democràcia parlamentària es mostra en tota la cruesa. No hi ha majories absolutes i cada esforç és una lluita constant per no caure. Però la política real, amb totes les seves misèries i virtuts, va d’això: dialogar, pactar i, almenys en teoria, millorar la vida de la gent.
Arriba la primera caiguda: atacs a familiars, fang i tentacles mediàtics i judicials que pareixen respondre al mandat d’Aznar de «el que pueda hacer, que haga». Sánchez s’agafa uns dies per reflexionar. Però aixecar-se no és opcional, és una obligació moral. Torna més fort que mai. Encara hi ha marge per governar. Encara hi ha ciutadans que esperen solucions als seus problemes quotidians. L’electorat fidel apareix com a suport emocional, una mena de mare de Déu que diu «aguanta, encara confiam en tu». Els socis parlamentaris l’ajuden a portar la creu, però no ho faran de bades, i molt menys si això els suposa un desgast propi.
No obstant això, el camí no perdona. Sánchez torna a caure amb l’empresonament de Cerdán. La tercera caiguda arriba gairebé sense temps per recuperar l’alè, amb l’entrada d’Ábalos en Soto del Real i els casos d’assetjament sexual que esquitxen el partit. El cansament es fa visible, la confiança s’esquerda, i aixecar-se costa més que mai. El relat èpic s’esgota. Sense gaire marge de maniobra, només queda resistir fins al final. El cos de Sánchez queda clavat al càrrec, més per la por al que vendria després que per l’esperança del que encara es pot construir. De fet, una part de l’electorat aguanta també, no tant per entusiasme com per por. Por que el relleu sigui pitjor. Por que el càstig obri la porta a la regressió.
Però governar des de la por és un terreny perillós. La ultradreta no avança a passes gegants pels seus mèrits, sinó pels buits que deixa un PSOE sense voluntat d’oferir resultats tangibles. La resistència sense transformació no construeix futur. Les majories no es consoliden amb discursos de sacrifici, sinó amb accions polítiques concretes. Quan això no arriba, el cansament esdevé norma i la desafecció s’imposa. És en aquest escenari de frustració que els genets de l’Apocalipsi troben el seu espai, amb Abascal erigit en la veu d’un malestar social que malaurament canalitza.
L’extrema dreta ha vengut a veure’ns i, a aquest pas, es quedarà molt de temps entre nosaltres. Per frenar-la, no serveixen els cants de sirena ni la retòrica barata. Només un full de ruta progressista clar, amb polítiques valentes que es notin en el dia a dia -en el preu del lloguer, en la cistella de la compra i en les condicions laborals-, pot tallar-li el pas. L’única resposta efectiva és governar pels de baix i no pels de dalt.
Som davant de la mort política de Sánchez? Ho dubt. En política, com al viacrucis, res no mor del tot, i menys encara Sánchez, que ha demostrat tenir sempre a mà un manual de resistència. Com en la quinzena estació, la Resurrecció, després de la crucifixió arriba la possibilitat de ressorgir. Però aquesta resurrecció, si és possible, només es produirà si Sánchez impulsa un gir social real, amb polítiques que millorin la vida quotidiana de la gent i, alhora, amb un paquet contundent de mesures contra la corrupció i l’assetjament sexual. Sense això, resistir només servirà per sobreviure, no per transformar.