És el títol del llibre del filòsof, professor de la Universitat de Georgetown, Jason Brennan, que es publicà a l’any 2016 i que introduí el terme «epistocràcia». Aquest terme sorgeix de la unió de «epísteme» (coneixement) i «cràcia» (governar). El professor Brennan utilitza uns arguments que poden semblar demolidors quan s’evidencia la irresponsabilitat del votant amb manca de criteri propi, inculte i poc informat. Posa per exemple:
«si un fontaner, una perruquera o un conductor necessiten una llicència, per què no un votant? Si no poden votar els nens, per què sí algú que desconeix absolutament les conseqüències del seu vot?»
La proposta, en realitat, no és tan nova, donat que ja en el segle XIX, el pensador anglès John Stuart Mill manifestà que s’havien d’establir mecanismes que evitessin que els ignorants, en majoria, imposessin la «tirania de les majories». Mill defensava que els més savis haurien de tenir més vots que els ignorants.
Sempre es compara la proposta de Brennan amb Plató. No hi estic d’acord, donat que Brennan posa el pes de la política en el ciutadà mentre que Plató prescindia del ciutadà i posava tot el pes en el dirigent. Plató argumentava que, per a arribar a assolir la capacitat de governar, s’ha de cercar als nens que demostren capacitat d’aprenentatge, se’l ha d’educar en un llarg procés en la filosofia per a poder dominar les passions humanes com la ira o la luxúria per arribar al màxim assoliment del filòsof: la dialèctica, que era el mètode suprem de la filosofia per a la raó (permet a l’ànima ascendir des de món sensible de les aparences, cap el món intel·ligible de les idees). Plató se preguntava com pot ser que, en una democràcia, qualsevol persona, sense la preparació adequada, pot arribar a governar als altres. Plató vivia en l’època de la ciutat-estat d’Atenes i va poder experimentar moltes de les mancances d’aquella democràcia on prevalien les passions irracionals. Se votava en assemblea i, per exemple, si un general perdia una batalla, era habitual condemnar-lo a mort, amb la qual cosa amb poc temps se quedaren sense els millors generals del seu exèrcit.
Una altra qüestió que el seu deixeble Aristòtil proposà, era definir les formes de govern i en proposà tres: la monarquia (el govern d’una sola persona); l’aristocràcia (el govern d’uns pocs; els millors); i la ‘politeia’ (el govern de molts: democràcia). També proposà les formes corruptes: la tirania, quan la monarquia no s’utilitza per a fer el bé del poble, si no per aprofitar el poder en benefici propi; la oligarquia, quan es desvia l’objectiu de servir al poble en benefici dels rics; i la demagògia, quan la majoria governa sobre la base de la manipulació de les persones per a beneficiar a uns pocs.
Si un observa el món actual, què governa on no existeix la democràcia? Pot ser predomina la tirania i l’oligarquia aristotèliques, però, i les democràcies? A mi me semblen més properes a la definició de demagògia que proposà el mateix Aristòtil. Pot ser a Suïssa, on existeix una alta confiança en el govern per part dels seus ciutadans, sí es pot parlar d’una vertadera democràcia (el seu sistema democràtic se denomina panachage, per si algú hi té interès). Aquí, a Espanya, ens hem acostumat a certs atropellaments que hem normalitzat com, per exemple, les promeses electorals que no es compleixen. Aquets incompliments han de tenir un cost seriós. No pot ser guanyar unes eleccions amb certes promeses i després no complir-les: és un escandalós frau electoral.
Tornant a Suïssa, recordo la resposta el ministre de foment espanyol del moment, el senyor Álvarez Cascos, quan a la pregunta d’una periodista sobre la seva opinió del que havia passat al país helvètic on, a una proposta raonada del seu ministre d’economia, els ciutadans havien votat en referèndum pujar els impostos, el senyor Cascos, en to de burla, va respondre: es que son suïssos. A mi la resposta me semblà d’allò més estúpid i, per contra, vaig sentir vertadera enveja dels Suïssos per la seva confiança en la classe política.
Amb tot el que he exposat, ens podem demanar: És democràcia el que s’està experimentant a alguns països com, per exemple, als Estats Units d’Amèrica o aquí mateix a espanya? O pot ser s'assembla més a la demagògia aristotèlica? Per a mi la resposta és obvia i, amb el desitjo de que puguem assolir un sistema democràtic que, en la meva opinió no és el que tenim ara mateix, voldria analitzar alguns aspectes que poden influir-hi molt:
-Qui posa en vertader perill a la democràcia és la incompetència i la corrupció sistematitzada en els governs, la qual cosa aconsegueix predisposar als ciutadans en contra del mateix sistema democràtic. En l’actualitat, segons les enquestes, un de cada quatre joves espanyols s’estimaria més un sistema totalitari en lloc del democràtic.
-La corrupció sistematitzada en els governs, facilita la irrupció de missatges simplistes i emocionals en mans de partits extremistes que se’n aprofiten de la situació envers la seva causa carregada de fanatisme.
-Si existeix una majoria de ciutadans poc educats en valor democràtics, la democràcia no pot funcionar com sistema de govern i els votants obtindran dirigents amb pocs valors i que probablement no creuran en la democràcia.
-L’educació en els valors democràtics (llibertat, igualtat, justícia, respecte, tolerància, participació y solidaritat) des de la infància, son claus per aconseguir una societat preparada per a viure en democràcia.
-Ensenyar a dubtar en una didàctica de llibertat de pensament, lliurepensament i pensament crític, a més d’ensenyar a escoltar (que és més que oir) i empatitzar amb les altres idees, serà la base per a obtenir futurs ciutadans capaços d’exercir la llibertat ètica i responsable. Pel contrari, adoctrinar és el germen del fanatisme.
Ens podem preguntar, qui prefereix ciutadans adoctrinats i que pensin poquet?