Curt viatge a Londres, crec que ja n’havia fet un altre abans, encara més curt. El meu primer Shakespeare en versió original, Othello, una òpera de Handel, Parthenope, i The Orwell Lecture 2025 enguany el conferenciant era Steven Pinker; aquest era tot el meu programa per a cinc dies a la ciutat del Tàmesi, la resta: improvisació. Només una cosa tenia clara, fer-ho tot a peu des del meu nínxol, el meu primer hotel-càpsula, que havia llogat a Piccadilly Circus.
Qualque resultat de la improvisació i de la distància fou bastant obvi: el British Museum i la National Gallery, d’altres un poc menys: la Tate Britain, la Royal Academy of Arts i la casa museu de Charles Dickens, i va ser de camí cap a aquesta darrera que una troballa va fer mal a la meva pedanteria: la Swedenborg House, casa dedicada a l’estudi i difusió de l’obra d’Emanuel Swedenborg:
«Descrit per Jorge Luis Borges com l'home més extraordinari de la història escrita, Emanuel Swedenborg (1688-1772) és avui reconegut com un dels escriptors més importants del segle XVIII i una figura pionera en la història del pensament occidental. Filòsof, teòleg, visionari, científic i estadista, va ser una influència clau en William Blake, Honoré de Balzac, Gerard de Nerval, W B Yeats, S T Coleridge, Fiódor Dostoievski, C G Jung i molts altres, i la seva teoria de les correspondències és considerada correctament com una de les influències decisives del pensament romàntic i simbolista.»
Un altre forat negre en la meva ignorància, beneïda serendipitat del meu deambular.
El dia de la conferència de Pinker veig que el Wobbly Bridge (pont inestable), oficialment Milennium Bridge, no és gaire enfora del Southbank Centre on el professor de Harvard farà la seva xerrada. Aquest pont surt al final de la meravellosa novel·la «The sense of an ending» de Julian Barnes (teniu la traducció catalana a càrrec d’Alexandre Gombau i Arnau: El sentit d’un final. Angle Editorial, 2012.) Aquell pont representa el tema central de la novel·la: com la memòria o la des-memòria, real o creada, forja la nostra personalitat. La imatge que ens fem del protagonista d’aquesta novel·la va canviant, es va refent a cada nova revelació del seu passat, però el personatge sembla anar canviant també amb els seus propis descobriments. És un cant al misteri de la identitat personal. Però del cant a la pregària només cal un pont i Bach.
Fa molts d’anys que quan tenc problemes per dormir escolt la Missa en si menor de J.S. Bach, sé que no és el canònic, que hauria d’escoltar les variacions Goldberg, però en el fons crec que l’important és fer servir una peça barroca que hom coneix de memòria i que no tengui gaires estridències. El cas és que aquell dia la meva plataforma musical m’havia suggerit una nova versió de la Gran Missa i la volia escoltar sense adormir-me. Què millor que passejant a la vora del Tàmesi, a les fosques.
Bé, doncs finalment arrib al pont, soc al Southbank, prop de la Tate Modern, on comença, o acaba, el Wobbly Bridge, he de fer un gir de cent vuitanta graus per tal d’enfilar el pont, primer a la dreta, pujant, comença a sonar el cor «Cum Sancto Spiritu...»; ara a l’esquerra, pujant, «... in gloria Dei Patris...,» I a mesura que el meu pas va recuperant l’horitzontalitat va apareixent la cúpula de la Saint Paul’s Cathedral totalment il·luminada «... amén.» La foscor, la il·luminació i l’arquitectura barroca de la Catedral són premisses afegides a la demostració de l’existència de Déu que, segons Theodor Adorno, ens regala Bach amb la seva missa llatina. És l’últim moviment del Glòria el pas previ al Credo, crec que jo mai he arribat al credo, m’he de conformar amb la glòria.
Aquests moments quasimístics només es poden trobar en solitud i és tan fàcil aconseguir-la avui en dia amb uns bons auriculars. La resta de passejants només formen part del decorat, la seva presència és molt menys real que la dels cantaires.
Arrib al final del pont i faig una volta a la Catedral, no hi puc entrar hi ha una missa privada; tanmateix, no em sobra, temps he d’enfilar cap al Southbank Centre, Orwell i Pinker m’esperen. Torn a travessar, el pont el pas de la Religió a l’Art és més prosaic, em manca la fe del Credo i les vistes han perdut l’anterior esplendor. Ara m'adono que el pont ha passat de ser la metàfora de la identitat personal d’«El sentit d’un final» al lligam de la triada de l’Esperit Absolut hegelià: religió, art i filosofia.
Al professor Steven Pinker el vaig seguir durant la meva segona etapa d’estudiant universitari, encara record l’odissea per trobar el seu primer llibre a la biblioteca d’una altra universitat. Professor de Harvard i psicòleg cognitiu experimental ha tractat molts temes relacionats amb el llenguatge, la consciència i les neurociències. Els seus darrers llibres versen sobre la Il·lustració i la racionalitat, però no els he llegit. El darrer seu que vaig llegir va ser un article publicat al New York Times aquesta primavera on responia a l’atac de Donald Trump a la seva Universitat. Pinker contraatacava contant com ell i alguns dels seus companys ja havien reaccionat contra la censura de la incultura woke, molt abans que ho fes el trumpisme, creant un organisme intern que defensava catedràtics i estudiants dels atacs irracionals d’una progressia que es mou a cop d’eslògans, i que ara es mourien per defensar-se dels atacs de la irracionalitat MAGA.
A la seva conferència, que podeu trobar de moment només publicada al The Times encara que supòs que aviat també estarà a la web de la The Orwell Foundation, el professor Canadenc repassa l’obra distòpica d’Orwell 1984 agafant tres referències temporals: 1948, quan l’escriptor creà la seva obra; 1984, on transcorre l’acció; i 2025, l’actualitat; i quatre temàtiques, la dels quatre ministeris del règim autoritari que pateix Winston Smith, el protagonista de la novel·la. Com era d'esperar, el psicòleg experimental ens presenta les dades i les seves gràfiques, i aquestes ens diuen que les prediccions distòpiques del periodista anglès no s’han complert sinó que més aviat tot el contrari, malgrat les sorolloses excepcions. La fam al món ha disminuït així com les guerres, mentre que la democràcia i l’acumulació del coneixement no han fet sinó augmentar a nivell planetari. És precisament en el Ministeri de la Veritat on Pinker assenyala l’originalitat i actualitat d’Orwell, ara que tothom parla de l’era de la Postveritat el psicòleg ens pregunta quan hem viscut en l’era de la Veritat. La feina d’aquest ministeri és reescriure el passat per tal de controlar el present i el futur. Pinker sembla anar no només en contra del lament generalitzat de què tot temps passat fou millor sinó que també sembla anar contra el pensament del seu homenatjat George Orwell. Però no és ben bé així, el protagonista de la distopia orwel·liana no es rendeix, té fe en la natura humana igual que Pinker.
En el meu imaginari Tony Webster (el vell protagonista d’«El sentit d’un final» qui descobreix que ha viscut una vida que ell mateix ha reescrit) i Winston Smith (qui creu que l’autoritarisme no podrà reescriure la història i abocar-nos a la ignorància) es troben en el Wobbly Bridge, la creació de la nostra identitat esdevé un problema de memòria i de fe, conèixer d’on venim i mantenir la confiança en la natura humana. I al pont de nou Bach, finalment crec que hauré d’escoltar el Credo.
