Hi ha qui encara es sorprèn quan deim que les Illes Balears som un territori saquejat. Que exageram, que dramatitzam, que «Espanya és solidària». Però ser solidari és una cosa, i una altra molt diferent: ser un pagafantas fiscal. I nosaltres fa temps que feim aquest paperot.
Mentre la gent d’aquestes illes aixecam el país, Madrid ens buida les butxaques amb la delicadesa d’un carterista professional. A més, ens fan callar, amb l’excusa que tot és per «equilibrar», ser «solidaris». Però la solidaritat no pot ser un espoli permanent, convertit en tradició administrativa, ni una soga fiscal que cada any ens estreny més. La solidaritat és una mà estesa. No una mà a la butxaca aliena.
Aquesta no és una qüestió de percepcions ni de discursos, sinó de números. L'espoli fiscal no és una teoria econòmica. És la realitat que ens obliga a fer equilibris impossibles per arribar a final de mes sense vendre un ronyó a Wallapop. Cada any, més de 4.000 milions d’euros fugen cap a Madrid. Com en Dioni cap a Brasil. Quatre mil milions que no tornen. Que no es veuen ni amb la mirada dispersa d’en Dioni ni sense. Ningú sap on ballen… però tots sabem què signifiquen a ca nostra: habitatges amb preus desorbitats, aules massificades, hospitals col·lapsats i un tren de Llevant que fa 26 anys que és ciència-ficció.
Les Illes Balears aportam més del que rebem. Pagam el 2,8% del deute. I quan arriba la condonació, ens llancen el 2,1% com molles a un colom, esperant que els donem les gràcies. I la nova proposta de finançament? Una molla més, com posar un pedaç a una barca que fa aigües. És cert que cal celebrar el desbloqueig de la reforma del finançament, però la proposta és clarament insuficient. Les Illes Balears aportam molt més del que rebem: som el tercer territori que més recapta, però amb el nou sistema quedam al desè lloc de quinze en la millora del finançament. Si som dels primers a l’hora d’aportar, no podem continuar sent dels darrers a rebre.
Un model just hauria de tenir en compte factors que aquí pesen més que enlloc: la població flotant, l’alt cost de la vida i el creixement demogràfic acumulat. També la insularitat. Aquesta encareix considerablement la prestació dels serveis públics, però no se li dona el pes que li correspon. Sempre és la mateixa pel·lícula: governi qui governi, les Illes pagam, Madrid mana... i nosaltres sortim perdent. Una saga interminable, sense final feliç.
Però ja n’hi ha prou. Volem decidir des d’aquí com s’inverteixen els nostres recursos i tenir capacitat real de decisió fiscal. Ningú coneix millor les Illes que la seva gent. I ningú defensarà els nostres drets si no ho feim nosaltres. Ja n’hi ha prou de ser tractats com una colònia turística i fiscal. Ja n’hi ha prou de demanar permís per existir. De demanar almoina mentre nosaltres aportam una contribució clau al sosteniment de l’Estat.
Això no va només de doblers. Va de dignitat. Va de plantar-nos i dir: fins aquí. Som el territori saquejat, sí, però també som el poble que s’aixeca. Que no acota el cap. Que no es resigna. Toca exigir, d’una vegada per totes, la clau de la caixa. Perquè el futur d’aquestes illes només el podem escriure nosaltres des d’aquí.