La literatura, moltes vegades, és considerada en la nostra societat com un espai de lleure o entreteniment. Però, sobretot des del segle XVIII, les grans obres literàries i novel·lístiques també han sigut vehicles de coneixement de les passions i la condició humana. I, també, com m’agradaria destacar en aquest escrit, les obres literàries ha sigut un lloc privilegiat per a la sublimació de la violència i la part més obscura de l’ànima.
Darrerament, freqüento autores llatinoamericanes contemporànies que, precisament, no han badat a retratar la foscor i la violència, tot cercant amb això una crítica inherent de la realitat social. Pens en obres actuals com Soy la daga y soy la herida de la colombiana Laura Restrepo, Dicienueve garras y un pájaro oscuro de l’argetina Agustina Bazterrica, o la poderossíssima novel·la Nuestra parte de noche de la també argentina Mariana Enríquez.
Aquesta generació d’escriptores ha sabut retratar de manera corprenedora la violència quotidiana, sexual, social i política de l’Amèrica Llatina"
Aquesta generació d’escriptores ha sabut retratar de manera corprenedora la violència quotidiana, sexual, social i política de l’Amèrica Llatina, amb un estil simbòlic que recrea la realitat en el territori de la fantasia i l’imaginari. A l’estela d’obres tan dures com 2666 de Roberto Bolaño, la nova generació d’escriptores llatinoamericanes presenta obres que no són ‘agradables’, que no estan destinades al pur consum, sinó a la reflexió profunda de la foscor que ens habita com a ciutadans d’un malmès segle XXI.
Si una cosa queda clara en obres com aquestes és el fet que la literatura té una utilitat social que sobrepassa la mera evasió o l’hedonisme. El fet literari pot implicar, sense ser un mer ‘moralisme’ o sense reduir les obres al mer ‘didactisme’, una part de crítica inherent que pot fer trontollar consciències. Què pinten o retraten una realitat que no és agradable ni de pensar ni de llegir? Doncs això és precisament la base de la nostra realitat social. I, aquí, la imaginació ens permet sublimar-la i transforma-la i, almenys, entreveure els nostres espais de fosca per a una possible redempció individual i col·lectiva.