Em sap greu repetir-me en el que sovint semblen o directament són contra-arguments als de l'administració forestal espanyola. Dic espanyola perquè tan és que faci trenta anys que les competències en aquesta matèria passessin a la CAIB (Comunitat Autònoma de les Illes Balears) o a les de les altres disset comunitats autònomes, la indissoluble unitat en la idea és la mateixa que la d'abans de la teòrica descentralització, talment clons d'un sol tronc anacrònic i de bunquerització contra qualsevol dubte en els seus principis o al que hi pugui haver de dir altres autoritats o camps científics implicats, com el de l'ecologia per exemple.
Una d'aquestes coincidències argumentals es basa en fer recaure l'alarma i la culpa dels incendis en la vegetació. No ens torbarem molt a escoltar, per exemple, que enguany l'estiu es presenta complicat a causa d'una pluviometria generosa, si és que aquesta segueix així, que afavorirà el creixement de la vegetació, una ‘bomba’. Si fos a l'inrevés, el problema seria que abans d'hora tenim una vegetació eixuta, seca, afavoridora, ben bé culpable és clar, dels riscos elevats dels incendis forestals, una ‘bomba’.
Si bé les dinàmiques d'ecosistemes i hàbitats atlàntics i mediterranis són ben diferents, ha estat igual l'ancestral lluita de l'ésser humà contra els elements de la natura, especialment contra la vegetació salvatge, en sentit pejoratiu, és dolenta, bruta i fomenta una animadversió molt arrelada que implica una guerra contra aquesta, i també contra la fauna salvatge. Aquest punt de vista antròpic, durant molts d'anys i fins al dia d'avui, han propiciat accions per ‘netejar’ la muntanya, utilitzant entre altres eines el foc, sovint incontrolat i devastador.
Pel que respecta als ecosistemes mediterranis més sensibles i vulnerables a episodis de grans incendis i d'explotació ramadera intensiva, com per exemple el de les cabres a tota la conca mediterrània, la vegetació viu una permanent i resistent dinàmica de supervivència per afavorir estadis més madurs, i resistents al foc, perquè arribin a establir-s'hi. Aquests són impossibles d'assolir si la vegetació es veu afectada per accions antròpiques que la perjudiquen, inclòs el canvi climàtic. Fins que aquests estadis avançats arribin a consolidar-se, existeixen fases amb una vegetació molt diversa, rica, espessa, gairebé impenetrable, fins i tot pels mateixos herbívors ungulats.
Aquesta és la gènesis del bosc a que hem d'aspirar quan parlam de lluita contra el canvi climàtic, de biodiversitat, de paisatge o quan parlam de crear franges de seguretat i protecció per l'accés dels mitjans d'extinció que implica una important reducció de vegetació, combustible vegetal, o quan parlam de recuperar antics cultius agrícoles de comes i comellars ara reforestades que ens permetin, aquí sí, superfícies àmplies que el foc no pugui travessar.
Parlar de la vegetació com una ‘bomba’ és un error que afavoreix l'ancestral hostilitat cap a aquesta quan l'objectiu prioritari s'ha de centrar sobretot en la causa i els causants, és a dir en qui efectivament per imprudència, intencionalitat criminal, accidentalment o per problemes de salut mental propicien l'aparició del foc, de l'incendi, que mai és la vegetació sinó l'ésser humà.