Dimarts, 10 de març, tocades les 11 hores, vaig arribar a la concentració convocada per la Plataforma per la Memòria Democràtica davant el Parlament de les Illes Balears per protestar contra la derogació de la Llei autonòmica de memòria i reconeixement democràtics. Amb un dels molts policies nacionals allà presentes, vaig tenir el següent diàleg: «–Perquè no podem concentrar-nos just davant de la porta del Parlament i si ho poden fer els grups de creueristes quan atenen les explicacions dels guies turístics? –No le entiendo. Soy asturiano. Hábleme en castellano. –Xerr la llengua pròpia d'aquesta terra, no acostum a girar de llengua. Vostè és un funcionari, m'hauria d'entendre». De sobte, el policia nacional em va deixar amb la paraula a la boca i no el vaig poder identificar i fer la pertinent denuncia a l'Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics. Una denúncia que, de segur, hagués tingut poc recorregut. Si un cambrer o una cambrera no està obligat o obligada a entendre'm en demanar un cafè amb llet, per què un policia nacional ha d'estar-hi obligat?
En qualsevol cas, no és aventurat afirmar que en la relació ciutadania-policia nacional el grau de no utilització del català és un angle mort del que en xerram massa poc. Els que freqüentem concentracions i manifestacions sabem que, quan hi ha algun problema amb la paperassa o el que sigui, la impossibilitat de dialogar en català amb els efectius policials espanyols és gairebé total.
Tot plegat és, a parer meu, molt greu. La manca de respecte vers la nostra llengua pròpia va, en aquest cas, més enllà, de l'incompliment dels drets lingüístics dels catalanoparlants en àmbits com ara el consum, la sanitat, la justícia, els tràmits administratius, el món laboral, etc. És un perillós risc per a la llibertat individual i col·lectiva propi d'un règim d'apartheid lingüístic. És, això, una exageració? Prenent en consideració que l'encara vergonyosament vigent Llei Mordassa reforça –fins a fer-la quasi absoluta– la presumpció de veracitat dels agents a l'hora de manifestar fets en un atestat policial, és evident que si nosaltres empram el català i ells no ho entenen (o no ho volen entendre), ho tenen en safata imputar a la ciutadania catalanoparlant que no gira la llengua qualsevol barbaritat a conseqüència de, posem pel cas, una mínima discussió entre ciutadà o ciutadana i Policia Nacional.
No solc emprar aquest espai per xerrar de «batalletes personals», però com avui faig una excepció, acabaré com he començat: amb una altra anècdota personal. És la següent:
El dia 9 de maig de 2025, aviat farà un any, la Delegación del Gobierno em va comunicar una sanció, conseqüència de la meva participació en una concentració pacifista i pacifica. La sanció és en aplicació de la Llei Mordassa i basada en una falsedat (no obeir les ordres d'un agent de la Policia Nacional) i una mitja veritat (negar-me a identificar-me quan la concentració feia temps que havia acabat). La dita sanció, en estar en els tràmits d'al·legacions, recursos i altres mandangues administratives, encara no està confirmada. Però allò que vull posar en relleu és que, havent conegut gran part de les entranyes de l'expedient administratiu, puc assegurar que el que es relata pels que tenen la «presumpció de veracitat policial» només pot ser causa de mala fe, de no haver-me entès per parlar-los en català, o de tot alhora. No sé què és pitjor!
És clar que a Mallorca, en català! Quan calgui, també amb la Policia Nacional. Fins i tot si és per reclamar la derogació de la funesta Llei Mordassa.