Avui m’he aixecat pensant en l’Alderdi Eguna, que vaig tenir la sort d’anar-hi el passat setembre. Durant dos dies, el PNB celebra el poble èuscar, la seva història, llengua, cultura i tradició política. Just arribar, hi havia un centenar de joves que dinaven. El que més em va sorprendre va ser que tots duien posades camisetes amb motius bascs: banderes, símbols culturals, equips de futbol regionals, peces de vestimenta tradicional, grups de música en euskera, etc. Quina enveja que em varen fer!
Enveja per què, direu. Doncs enveja perquè tenen un relat i se’l senten. Perquè a la mínima referència a la seva nació ja treuen pit, plens d’orgull. Un orgull de pertinença que pareix que els mallorquins no ens atrevim a tenir.
És injust fer una comparació, ja que aquesta situació al País Basc és deguda a una confluència de factors polítics, socials i econòmics que a Mallorca només se’ls menciona per la seva absència.
El País Basc té una llarga tradició d’autogovern i d’autonomia, i la representació política majoritària és el nacionalisme. Tristament, els mallorquins opten per partits estatals pensant que és un vot útil, quan realment va en detriment del pes polític de la comunitat autònoma i, per tant, de les oportunitats i qualitat de vida dels seus ciutadans.
El model econòmic també condiciona l’autoestima dels illencs. La pressió turística massiva fa un efecte crida d’immigració que no som capaços d’integrar, entre altres coses perquè no tenim ni les eines ni la determinació per fer-ho. Així, la identitat col·lectiva queda encara més diluïda. A diferència del País Basc, nosaltres no tenim indústria, no som autosuficients i asfixiam amb impostos les poques petites i mitjanes empreses mallorquines restants. No tenim una economia forta ni un projecte de futur que ens uneixi com a societat i ens faci sentir orgullosos de ser illencs.
Més estrangers, ja sigui de manera itinerant com a turistes o que s’hagin establit aquí com immigrants, és sinònim de multilingüisme i multiculturalitat, que fins a un cert punt és enriquidor, però quan la mesura passa, comporta la pèrdua de la llengua i la cultura com a trets identitaris. De fet, els pocs símbols identitaris que ens queden i que reconeixem com a propis, perillen de convertir-se en marxandatge folklòric i deixar de ser manifestacions identitàries del nostre poble. També cal mencionar els souvenirs de Mallorca que es venen a molts d’indrets: figures fàl·liques o imatges sexistes com a records turístics. Això és l’estima que ens tenim i que ens tenen.
Del País Basc podem aprendre que l’orgull col·lectiu s’aguanta sobre pilars que, necessàriament, han de ser forts. Pilars com un camí politicoeconòmic ferm i una societat cohesionada, amb orgull i identitat pròpia, que s’estructuren culturalment amb mitjans de comunicació autòctons i amb projectes com els de Joves de Mallorca per la Llengua. Un projecte que fa uns dies un conseller de Vox va comparar injustament i desmesurada amb un grup terrorista. Deu ser que s’estima més que ens identifiquin amb souvenirs obscens que no amb una associació que viu per la nostra llengua i la nostra cultura. Així ens va.
Som poble, som cultura. Si no posam passió per lo nostre, serem només sol i platja.