Vivim temps difícils, fa quinze dies que començà la guerra a l’Iran, quatre anys a Ucraïna, quants del genocidi a Gaza? I al Iemen, al Líban, Sudan? Perdem els comptes perquè desapareixen dels mitjans de comunicació, com si no existissin, i hi són, continua la destrucció, la mort, malgrat que no siguin «notícia» de les grans agències periodístiques que nodreixen l’interès occidental.
Tenim molts motius per caure en el desànim. Els atacs bèl·lics que pateixen ciutats, persones, pobles, ens els mostren sense víctimes, destrucció d’edificis, d’empreses petrolieres, de bases, com si ens fessin creure que només hi ha morts de soldats nord-americans que els fan homenatges. Començaren amb la mort de més de 180 nines d’una escola, una barbàrie que commou i que mereix la condemna unànime dels tribunals internacionals. Han provocat niguls tòxics i no s’informa de les víctimes que respiraran l’aire contaminat.
Ens aboquen al desànim i a la por, sí, és així, a la por del que pot venir, no només algun míssil perdut, recordem que han arribat a Xipre, sinó sobretot a la por d’un futur negre, per les conseqüències de les guerres, per les dèries dels presidents com Trump, per la possible crisi energètica que estan provocant i tot allò que ens pot dur. Ens empenyen cap a la por, al desànim, al «no hi ha res a fer»… perquè ens volen com a ciutadania submisa i conformada, consumista sobretot.
Quan ens trobem en aquest estat d’ànim, mirem cap enrere. Pensem en altres moments difícils que ha viscut la humanitat, aquí també, prop nostre, i com hi ha hagut resistència, resposta, valentia, gosadia, per enfrontar-los per part de persones conscients que no es deixaven vèncer. Recordem les persones anònimes que s’enfrontaren a l’auge del nazisme, del feixisme, en el segle XX, que lluitaren per recuperar les llibertats, la sobirania del seu poble, el dret a existir amb dignitat.
Recordem les persones que encapçalaren les lluites, que encoratjaren els seus conciutadans i conciutadanes, en Nelson Mandela per exemple, en un país de l’apartheid que aconseguiren vèncer. Recordem la lluita del poble cubà per deixar de ser el bordell i el casino dels EUA. Recordem la lluita de tants vençuts, aquí, per recuperar la democràcia en els obscurs temps franquistes.
Pensem en la lluita del poble nord-americà per acabar amb la guerra del Vietnam, les lluites anticolonials dels pobles africans, des del sahrauí fins a l'angolès, o el congolès, dominats pels imperis europeus. La llista és llarga, molt, arreu del planeta tenim exemples de lluites dels pobles per combatre el colonialisme, el racisme, la injustícia.
Pensem i recordem que aquests pobles visqueren situacions difícils, injustes, incompreses, però aixecaren el cap i no es deixaren vèncer. Amb avenços i retrocessos, amb passes endavant i altres enrere, fins aconseguir la victòria de la llibertat i la democràcia.
Recordem la lluita, la feinada, de les primeres feministes del segle XIX i XX per ser considerades persones amb drets i no només mares, esposes, filles, germanes del mascle. Tinguem present les ideòlogues feministes des d’Olympe de Gouges, Alexandra Kollontai, Simone de Beauvoir, Silvia Federici o Angela Davis, Nancy Fraiser, bell hook, Judith Butler, i tantes, tantes altres, que ens han argumentat i fonamentat el pensament, que ens han donat eines per mantenir-nos en la lluita per vèncer el patriarcat.
Si caiem en el desànim, mirem cap enrere i veurem les experiències de lluita per transformar la societat que han fet avançar la humanitat, i recuperem l’empenta per vèncer la por, el pessimisme. No ens guanyaran, el futur és nostre i de les generacions joves i que vindran. No dels que escampen destrucció, mort, dolor, injustícies i desigualtats.