Aquesta legislatura la gran majoria de notícies generades pel Govern són destructives, almenys en els temes que me toquen de prop: cultura, llengua, tribu, medi ambient... en definitiva País. Per altra banda segons la tendència estadística ja ens extingim tot-solets, però almenys, com deia Jordi des Recó: «tiro-tiro-daixo-daixo», cosa que es veu posa nerviosos als polítics de dretes: volen accelerar l’extinció.
El més pràctic els és legislar, encara més, en favor dels especuladors, que d’això es tracta. Si d’una possessió en mans mortes en poden demanar deu milions, no n’han de demanar nou. Això s’esdevé quan ja fa anys s’han donat totes les alarmes sobre la sobresaturació de les Illes: espai limitat, sobreexplotat, recursos limitats... en definitiva: que no hi cabem i que perdem progressivament qualitat de vida, això els privilegiats que ja hem superat l’horror de comprar un habitatge i peixir fills, però hi ha una bona part d’illencs que no, i no se’n surten. Doncs els polítics encara van a fires a promocionar la sobresaturació, si fa falta amb un boc, per a mostrar que a les illes de sol i platja encara queden aborigens fent l’indi.
Joves que ja ens haurien d’haver substituït, enlloc d’això han d’emigrar, alhora que el seu lloc, i més, és ocupat per gent nouvinguda de fora, que a PP-Vox ja els va bé que no facin comptes d’integrar-se, ni per fer de funcionari.
Dins aquest panorama se’ns presenta una «Llei de la Serra»... per a què? per a qui? contra qui? Evidentment de partida contra l’excursionisme. Entre altres similituds amb la desamortització de Mendizábal, no pots vendre el convent amb els monjos dins, primer cal abolir la congregació.
Entre parèntesi: l’excursionisme fillol de la Renaixença, que a Mallorca sempre ha estat discret, el podem donar per acabat, però la gent normal encara diu ‘excursionisme’ a anar amb el cotxe per la carretera Transtramuntana i, si troben per aparcar, el deixen i se’n van per amunt amb la motxilla. Això és el que, si l’esmentada llei s’aprovés i es fes complir, ja seria delicte, que gairebé ja ho és de facto, amb la llei ja ho serà de iure, i en conseqüència punible. Així passaríem d’al·legals a delinqüents, tan sols per estimar la nostra terra.
Entre altres floritures per a entretenir missers i col·laboracionistes, diu que per fer una excursió cal tenir el permís dels propietaris (tots) i per escrit. Ja que hi som, imaginem-nos que a les pròximes eleccions guanya un partit «Ayuso-Trumpista» i munten una policia patriòtica d’aquelles que primer dispara i després cerquen antecedents de ser activista d’esquerres... Sí, un doi: el mateix «doi» que hem vist de les notícies de Minneapolis, o el mateix «doi» que ens pensàvem era just abans que Matas es posés a robar a quatre mans, o Bauzá a rebentar el català i l’escola pública. Però encara és més doiut demanar permís per a caminar per un camí que oficialment no existeix.
Son Camps, just darrera Son Vida, una de tantes propietats on hauríem de demanar permís, l’any 1954 ja no sabien qui n’era el propietari, tal com ho signen batles i regidors de Palma, Calvià i Puigpunyent en les actes oficials de marcar les partions municipals. 72 anys després encara ningú no sap qui n’és el propietari. Un dia hi trobàrem un succedani de garriguer, que tampoc no sabia qui n’era el propietari, tot i així li vàrem demanar quan obrien el camí vell de Palma, anunciat als periodistes mitja dotzena de vegades. Ens va dir que esperaven que el Govern els fes el tancat (a Son Morei ja s’hi ha fet un passadís Guantánamo), per a protegir els sementers on fa 30 anys que no hi sembren res.
No és el cas més estrany ni prop fer-s’hi, tot inspirant-nos en l’entranyable llibre Cent porxos, cent històries, ben bé podríem escriure l’enciclopèdia «Mil retenidors de terres, mil històries de mal arrambatge».
Pel que fa als camins, i per no anar més enrere, en el que duim de segle s’ha tancat pràcticament tot el que es podia tancar, i més, cosa que, vés per on, també contribueix a l’especulació. Hi ha alguna excepció, algun funcionari que pinta camins, i algun plet que s’ha guanyat (al cap de 20 anys)... poc i mossegat de rata. La Serra ja està tancada i amb l’Administració fent el colló. No ha funcionat ni una suposada llei de Camins, ni el mapa de Despuig, ni que els padrins anaven de poble a poble amb el carro pel camí vell.
Pel que fa als catàlegs de bens patrimonials igual o pitjor. Molts municipis no en tenen (ni catàleg de camins), i d’alguns que en tenen, una auditoria seriosa no passaria el llistó més baix. Això de catalogació, de protecció efectiva ni en parlam, i que ho puguis visitar, lleva-t’ho del cap. Els «arbres singulars» són poc més que una etiqueta política. Només a Almallutx, les alzines ja les mencionava l’Arxiduc i no les fan cas, i les cases ja eren cruïlla de camins, sobretot dels que anaven a Lluc, almenys des del temps des moros. En resum, que del que se n’hauria de cuidar l’Administració... poc i mossegat de rata.
Sí que ha progressat adequadament, ves per on, la degradació de la Serra: barram lliure per a les cabres, tant impedint la regeneració de l’alzinar com accelerant la desaparició d’endemismes. Promocionar escopeters per la muntanya, amb l’excusa de les cabres o sense. Hi ha temporades que els conills s’extingeixen i en fan dur de la península, per matar-los, naturalment. Ofegar foravila de xalets, en rústic, terreny inundable o aferrats als espadats. D’això més n’hi hagués, i aquí les infraccions tenen premi i amnistia (justament paraula proscrita si és per fer país).
Diumenge passat, amb l’aparcament de Raixa petat (de gent), es va manifestar una part de la gent que està en contra de continuar ofegant l’excursionisme. Guillem Ramis, lluitador pels drets des de sempre i protagonista de recuperar el camí des Cabàs, ho explicava així:
«El que és de tots, els béns públics, l’interès general i el bé comú, no es protegeixen d’ofici, ni per la justícia, ni per les autoritats. Avui el Consell de Mallorca i la majoria d’ajuntaments incompleixen la «Llei de camins» i la «Llei Reguladora de les Bases del Règim Local» que obliguen a tenir catalogats i inventariats tots els camins i tots els bens patrimonials que són públics. Tenim molts camins públics i bens patrimonials que no estan inventariats, i molts que ni tant sols estan catalogats, i per això els mos han robat [...] Vivim en un règim democràtic i això hauria de voler dir que els poders públics ens representen i ens defensen, però malauradament per desídia del Consell de Mallorca i de la majoria d’ajuntaments no és així».
I així resulta que el que queda de l’excursionisme encara es pot moure en bona part gràcies als grups pro-camins, que no tenen res a veure amb la Federació, mentre l’Administració, quan és d’esquerres fa entre poc i res, i quan és de dretes rebenta el poc que s’ha progressat.
Ja ho deia M. Rajoy: «Cuanto peor mejor para todos y cuanto peor para todos mejor, mejor para mí el suyo beneficio político».