La gran triomfadora de la nit fou Los Domingos, guanyadora dels premis a millor pel·lícula, millor direcció (Alauda Ruiz de Azúa), millor guió original, millor actriu protagonista (Patricia López Arnáiz) i millor actriu de repartiment (Nagore Aranburu). Sirât va aconseguir la majoria de premis tècnics (sis en total): fotografia, so, música original, muntatge, direcció de producció i direcció artística. Aquests guardons tècnics es van repartir amb Los tigres (efectes especials) i El cautivo (perruqueria i maquillatge). Maspalomas va donar el premi a millor actor protagonista a José Ramón Soroiz, que va pronunciar un discurs gairebé íntegrament en euskera i va desitjar felicitat a totes les persones LGTBIQ+ que viuen en residències de gent gran. Sorda va obtenir els premis a millor actor de repartiment (Álvaro Cervantes), millor actriu revelació (Miriam Garlo) i millor direcció novella (Eva Libertad). La cena va ser reconeguda amb els guardons a millor direcció de vestuari i millor guió adaptat. Finalment, Romería va ser la gran oblidada de la nit: sis nominacions i cap estatueta.
La nit va començar amb el passeig de nominats i altres estrelles pel photocall. Tot transcorria amb una certa normalitat —o, si més no, amb la rutina habitual— fins que va arribar Albert Serra. No tant per les seves excentricitats com perquè, mentre desfilava, dues persones van aparèixer espontàniament darrere seu amb lemes antitaurins. La seva pel·lícula Tardes de soledad, documental que segueix el torero Andrés Roca Rey i la seva quadrilla, ha estat una de les obres més polèmiques de l’any i va acabar guanyant el premi a millor documental.
Però no va ser l’únic moment polític de la gala. Diversos artistes i convidats van lluir ferratines amb el lema «Free Palestine», amb forma de síndria tallada per la meitat. Entre ells, Rossy de Palma, Susan Sarandon i Alberto San Juan.
Els presentadors de la gala eren una parella curiosa: l’actor Luis Tosar i la cantant Rigoberta Bandini. L’inici de la cerimònia va ser, al meu parer, una forma molt poc intel·ligent de denunciar el genocidi a Gaza, ja que van introduir el tema tal com la ultradreta volia, es varen queixar que es denunciaria allò que passa a Gaza però no els atemptats d’ETA. Just a l’inici de la cerimònia varen recordar la gala del 98, on es va denunciar l’atemptat de Miguel Ángel Blanco, per després relatar els darrers successos de bombardejos a Palestina.
La cerimònia va tenir diferents actuacions musicals. La primera, Y tú mirá, d’Alba Molina, amb un cor infantil; Ana Mena va cantar damunt el piano Bambola amb La Casa Azul, ambdós artistes amb musicalitats molt diferents de les habituals en ells, però fent fusió de música tradicional en el cas d’Ana Mena i amb veus marcades per l’electrònica per part de La Casa Azul. Rigoberta Bandini, a més de presentar, va cantar la cançó de Tomeu Penya De tot cor. Just després, Arrels de Gràcia i Bad Gyal cantaren també en català la cançó Rumba de Barcelona. Belén Aguilera, amb una actuació homenatge a Roberto Iniesta, cantant la cançó d’Extremoduro Si te vas, amb Dani Fernández i la seva característica veu trencada, varen posar música a l’In Memoriam, amb el record de Verónica Echegui (actriu), del propi Roberto Iniesta o José Luis Cienfuegos (director de festivals de cinema), entre molts altres.
Com sempre, ha estat una cerimònia molt llarga: va començar a les 22.00 h i va acabar passades les 01.15 h. Durant el discurs del president de l’Acadèmia de Cinema es va denunciar la falta de drets arreu del món, explicitant també la situació de les persones migrants als Estats Units, per just després donar el premi internacional a l’actriu americana Susan Sarandon.
Una de les sorpreses fou el premi a actor revelació, que el va guanyar l’actor del film Ciudad sin sueño, que relata la vida a la Cañada Real sense llum des de fa més de dos anys. Just després, el premi a millor film iberoamericà fou per a Belén, on la seva directora va fer un discurs de protesta contra la ultradreta dient que ve del futur i que en el seu país (Argentina) no només han de defensar el cinema, sinó també l’aigua.
En definitiva, aquests 40 Premis Goya han confirmat la tendència d’una indústria que ha canviat el seus referents amb noves veus, més feminitzada i més inclusiva. Molts triomfs previsibles, poques sorpreses i un clima marcat per la denúncia i la reivindicació, la gala va deixar clar que el cinema espanyol no vol limitar-se a explicar històries, sinó també intervenir en el debat públic. Cal veure si aquesta voluntat d’incidència política continuarà marcant el to de futures edicions o si, amb el temps, el dia més rellevant de la industria cinematogràfica canviarà cap a tendències més conservadores o de silenci davant de massacres o vulneracions dels drets humans.