El mes de novembre d’enguany farà cent anys en clau de l’intent de Francesc Macià d’assolir la independència de Catalunya. L’acció, planificada amb la direcció d’Estat Català, és coneguda com Els Fets de Prats de Molló. Encara que la delació d’un conjurat italià va fer fracassar l’operació des del punt de vista militar, va assolir un gran ressò i, amb bona acollida de l’opinió pública mundial, a més de servir per denunciar la dictadura espanyola, va internacionalitzar el conflicte i va donar a conèixer l’aspiració a la sobirania de la nació catalana. Davant del tribunal francès, Macià proclamà: «Som ciutadans d’un poble que ha estat lliure ¡ que ho vol tornar a ésser».
Amb motiu de l’efemèride, Estat Català prepara un llibre commemoratiu del centenari dels fets i els promotors m’han demanat alguns apunts sobre la vinculació dels illencs amb aquella iniciativa. Fins ara, els pocs que han tractat l’independentisme a les illes Balears i Pitiüses no n’han fet mai cap esment, ja que han abordat la història de manera reduccionista i circumscrita a partir de la segona meitat del s. XX. Això no obstant, fa anys que al llarg de les recerques he trobat i publicat dades inèdites prou significatives que verifiquen la participació, en més d’un cas directa, efectiva i rellevant, d’alguns illencs en aquell intent de proclamar la República Catalana. En concret, cal considerar el nom de l’eivissenc Josep Bordas de la Cuesta, el del solleric Joaquim Terrades i Pascual, els dels felanitxers Bartomeu Barceló i Tortella i Pere Oliver i Domenge i el d’un mallorquí ignot, l’única víctima que hi va haver. Amb l’objectiu de rescatar de l’oblit aquell episodi i retre tribut de reconeixement als qui, des de les Balears o les Pitiüses, en foren partícips, he considerat necessari i oportú elaborar i publicar la informació en el Diari de Balears. Començaré avui per evocar aquell ignorat mallorquí, amb l’esperança d’arribar a concloure la investigació i esbrinar-ne la identitat.
El soldat desconegut
El divendres 16 de juliol de 1993, a un dels Sopars per a la Independència iniciats l’estiu de 1991 a l’enyorat restaurant Ses Tarragones, el ponent va ser Josep Lluís Carod-Rovira. En el curs de la seva conferència, aprofità l’avinentesa per fer esment al procés en curs anunciat per Terra Lliure de preparar la dissolució de l’organització, i va raonar el seu posicionament contrari, circumscrit en aquells moments i en el cas de Catalunya, a la lluita armada. En el seu parlament, va explicar que en el complot de Prats de Molló hi va haver un accident mortal que, per raons òbvies de seguretat de tot el col·lectiu implicat, s’ocultà amb la màxima discreció. La víctima va ser un dels voluntaris a qui, durant les pràctiques en el camp d’entrenament de Perpinyà, va esclatar una magrana de foc i el va matar a l’acte. El cas és que, segons informà Carod-Rovira, el mort era mallorquí.
1993. Carod-Rovira i jo a Ses Tarragones (foto: Maria Mercè Piazuelo)
1925. Instrucció d'un voluntari a Perpinyà (foto: Arxiu Nacional de Catalunya)
Ja fa una dècada que vaig escriure a Carod-Rovira i, tot i recordar-se’n del cas, no em va saber dir la font d’on havia tret la notícia. De la conferència ençà, han passat gairebé 33 anys. He remogut les hemeroteques (intensament per la Catalunya Nord) i bona part de la bibliografia dels fets, així com les biografies de Macià, però lamentablement no he pogut localitzar cap dada del fet luctuós ni de qui podia ser la víctima. Dec un agraïment gegantí a la incansable Teresa Clota i Pallàs i d’altres (Florenci Crivillé, Francesc Morera...) per haver propagat la indagació, però, tot i les moltes consultes efectuades arreu, encara ara no hem pogut localitzar qui va ser aquell soldat mallorquí desconegut. Així i tot, no he desesperat d’arribar a resoldre l’enigma qualque dia. En tot cas, Els Fets de Prats de Molló tenen altres protagonistes illencs que, amb noms i llinatges, reclamen glòria i memòria. En parlarem més en els articles següents.
Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo