El PSM, «partforanista» en essència, elegí Palma per fer l'enèsima catarsi.
Els subconscient col·lectiu del partit cercà la metàfora convocant el congrés a Can Domenge. L'edifici, trist i multifuncional, se situa a un centenar de metres del psiquiàtric. Només un poc més enllà, a tir de fona, es veuria el cementeri municipal si el caòtic urbanisme de Ciutat ho permetés.
Amb ànim d'esprémer la coincidència, i apel·lant al sentit de l'humor de la militància, els que donen per morta una organització de trenta anys s'equivoquen. El PSM, i tot el que representa, ha de tenir llarga vida. La salut democràtica d'aquest país així ho requereix.
No obstant això, l'esquizofrènia que afecta la formació d'ençà que el Pacte certificà la seva defunció necessita d'un tractament urgent i intensiu. En aquest sentit, tant se val que el congrés hagi decidit bloc o no bloc; un partit xapat per la meitat no pot sobreviure en solitari, però tampoc liderar una empresa tan complexa com la de formar una ampla entesa nacionalista i d'esquerres.
Els dimonis del PSM no s'exorcitzen en un horabaixa de principis d'estiu, però va sent hora de començar a prendre consciència d'un fet irrefutable: la fractura només beneficia els que voldrien veure el partit un poc més a prop de Son Tril·lo.
L'ambient distès que en molts de moments es percebia ahir podria ser l'inici del final de les lluites intestines. El secretari general que sigui elegit avui té l'oportunitat de proclamar que s'han acabat les cartes incendiàries, les declaracions «cainites» i les punyalades a traïció; que amb bloc o sense, el PSM surt de Can Domenge amb la voluntat de curar-se.