Enric Pujadas: «En temps del franquisme les dones hagueren de sobreviure en un món que no els permetia fer gairebé res perquè simplement eren els personatges secundaris de la vida d’un home»

Enric Pujadas va néixer a Barcelona l’any 1976. És guionista de còmic. Va estudiar a l’IES Ramon Llull. Els seus referents entre d’altres són Alfonso Zapico y Alan Moore. La seva carrera s’inicia l’any 2014 amb Historia de dos pingüinos de Tyrannosaurus Books. L’any 2017 publica en català i castellà, A la llum del far per encàrrec de l’autoritat Portuària de les Illes. El 2018 Bajo el cielo rojo de Marte d’Apache editorial.

A partir del 2022 comença a treballar per a l’editorial Dolmen, una editorial de llibres, revistes i sobretot de còmics. El 2022 hi publica Las olimpiadas del sufrimiento, obra guanyadora del premi Ciutat de Palma. El 2023 hi publica en català per a la col·lecció Balears: Abans i ara, el número 10: Bandolers pirates i xuetes i el número 11: La guerra de Successió i la Menorca britànica. Finalment l’any 2024 publica Les assassines de la Soledat i també 30 días con el Rey del terror, una novel·la de terror

• Com vares tenir coneixement del cas «Les assassines de la Soledat»?

La idea surt d’un encàrrec de Dolmen Editorial. Estaven publicant una sèrie de novel·les gràfiques sobre crims reals a Espanya i vaig voler fer una història en què l’acció transcorregués a Mallorca, i no haver de recórrer als casos més famosos. Trescant per la pàgina web vaig descobrir aquest cas i em va fascinar perquè tota la informació provenia de la premsa de l’època franquista i ningú havia qüestionat la versió oficial, que era bastant increïble.

• Per construir el guió has hagut de fer una feina prèvia de documentació. Has tengut accés al judici?

No directament, si no a través de la premsa de l’època. De fet alguns diaris no els vàrem trobar fins desprès d’haver acabat el còmic. Per això hi ha informació als «extres» que apareixen al final on es corregeixen alguns aspectes argumentals de la novel·la i se n’amplien d’altres.

• Un aspecte interessant de la construcció dels personatges és que són molt humans: tenen dubtes, tenen por etc.. Què volies demostrar amb aquests perfils de comportament tan humanitzats?

El que cercàvem és fer una història creïble. Per això vàrem omplir els buits que deixen els diaris amb personatges humans, amb les seves contradiccions. Molta gent llegeix el còmic i ens diuen que pot ser elles haurien fet el mateix en aquesta situació. Alguns dels crims poden arribar a parèixer justificats, però tampoc volíem romantitzar els assassinats.

• En el cas dels homes és significativament curiós el cas d’en Miquel perquè passa de ser un republicà il·lusionat amb les seves conviccions, a ser un personatge frustrat.

Sí, en Miquel és el producte d’un època molt violenta i molt injusta. Quan torna a la vida normal després de fer treballs forçats es troba amb una Espanya morta de gana on tots els seus somnis han estat destruïts. A més, els seus amics han mort a la guerra i a tot això hi hem d’afegir la culpa del supervivent. És un soldat del bàndol perdedor, això fa més difícil trobar feina i ja per rematar és la seva dona qui l’ha de mantenir. Tota aquesta frustració només la pot pagar precisament amb ella i per això li pega, algú encara més vulnerable que ell.

• Mostrar les assassines com a víctimes; i en canvi les víctimes reals dels crims, els vertaders botxins. Era aquest el teu objectiu?

Volia fer veure que tot el sistema judicial que va jutjar aquell cas l’any 1949 estava al servei d’una visió del món on la dona no tenia veu ni vot. Una dona havia d’aguantar el que li tocàs. Fins i tot era capaç de pensar que si l’home li pegava, devia ser culpa seva, per no ser prou dòcil.

• Diu Carme Riera que un escriptor a través dels personatges el que fa és acaronar o sacsejar qualcú. A qui pretenies acaronar o sacsejar?

Acaronar totes aquelles dones que es trobaven en situacions de les quals no podien escapar fàcilment perquè ni el divorci era una possibilitat ni comptaven amb cap suport. I sacsejar, a aquells que encara ens volem vendre que aquella Espanya de misèria i silenci era millor que la d’ara.

• Quina idea volies transmetre quan perfiles una de les assassines, membre de la secció femenina?

Volia simplement parlar de la Secció Femenina i la imatge de dona submisa que volia imposar amb el suport del règim. Ser part de la secció femenina en aquell moment era necessari per molts motius com per exemple, aconseguir feina. Moltes dones hi degueren entrar perquè no hi havia més remei. Una vegada dins, les adoctrinaven. La pròpia Antònia l’únic que pretén és encaixar dins el grup i hauria acceptat qualsevol altra ideologia que l'ajudés a prosperar socialment.

• En la novel·la les relacions de sexe no parteixen del consentiment ni del respecte. Creus que en el segle XXI això deu haver canviat?

M’agradaria pensar que sí, però també és ver que se senten opinions de molts joves per les xarxes socials amb actituds molt masclistes que jo hauria dit que ja estaven superades. No hem d’oblidar que tots els avanços socials que s’han aconseguit fins ara es poden perdre molt ràpidament. En aquest sentit crec que hi ha moviments polítics que neguen la violència de gènere però que em sembla que estarien encantats de tornar enrere.

• Les conductes masculines traspuen violència contínuament. Creus que aquest era el clima de crispació que es devia respirar durant la postguerra?

Crec que Espanya ja era un país força violent fins i tot abans de la guerra. El clima de represàlies constants contra persones per la seva forma de pensar ho va empitjorar. Si el propi govern et ven la idea que usar la violència contra qui no t’agrada és correcte i legal, ja et pots imaginar...

• En aquesta història els homes i les dones reaccionen de manera diferent en una situació de frustració. Els homes s’engaten, peguen a la dona però elles en canvi, cerquen altres solucions algunes de les quals com l’assassinat, són moralment reprovables. Com expliques aquests contrasts de comportament?

La diferència està en el context, més que en el fet de ser homes o dones. Els homes es sentien amb el dret de comportar-se així perquè estava socialment ben vist. Les dones en canvi havien de sobreviure en un món que no els permetia fer gairebé res perquè simplement eren els personatges secundaris de la vida d’un home. Si era el cas que l’home es girava contra elles per la causa que fos o desapareixia, havien de fer el que podien per sobreviure.

• El mòbil en cada cas d’assassinat és diferent. Creus que la societat del segle XXI oferiria solucions a aquestes dones?

És clar que sí. Per començar, el divorci hauria estat una opció. I ara mateix, una dona té més independència perquè pot estudiar o guanyar-se la vida com vulgui sense haver de demanar permís a un home. Pot administrar els seus diners i pot comptar amb ajudes institucionals. A més té més suport jurídic i també social.