Joan Mayol ha publicat el llibre titulat ‘El sediciós. Vera història del revolucionari mallorquí Joan Baptista Picornell’, que repassa i ficciona la història del revolucionari mallorquí Joan Baptista Picornell.
‘El sediciós’ reconstrueix la vida del mallorquí més polifacètic de la història. El palmesà Joan Baptista Picornell (1759-1825) fou quelcom més que un revolucionari: pedagog, il·lustrat, inductor dels processos independentistes de Veneçuela i Texas —d’on va ser el primer president—, metge, autor de la primera farmacopea publicada als Estats Units… Malgrat que va ser dues vegades condemnat a la pena capital, passà els seus darrers dies a Cuba, on morí fa just dos-cents anys.
Injustament desconegut, el periple vital de Picornell —reviscut per Joan Mayol en la seva primera incursió a la narrativa— comença a Palma i s’estén cap a la vida madrilenya dels finals del segle XVIII, les dificultats de les navegacions transoceàniques, el tràfic d’esclaus i de sucre al Carib, l’eficàcia de la policia secreta de la França napoleònica i l’inici de l’expansionisme ianqui. El primer comte de Floridablanca, Francisco de Goya, els independentistes veneçolans Gual i España, Joseph Fouché, l’espia caputxí Sedella, el general Maceo, Miquel dels Sans Oliver o Gabriel Alomar són alguns dels personatges secundaris que guaiten a través de les seves pàgines.
Hem conversat amb Joan Mayol d’’El Sediciós’.
- Parles de Joan Baptista Picornell, un dels personatges més importants de la història de Mallorca i, curiosament, poc conegut pel públic en general…
Sí, efectivament. No és que fos un personatge desconegut, els historiadors i els especialistes sí que el coneixien, però que el primer president de Texas, un dels líders de la independència de Veneçuela i un pedagog extraordinari nascut a 30 metres de la plaça de Cort no sigui conegut pels mallorquins, és realment una mostra de que hem tengut la nostra història ben descuidada.
- A ‘El Sediciós’, reconstrueixes la vida d’un mallorquí com a mínim polifacètic que és en Joan Baptista Picornell, nascut l’any 1759 i que va morir el 1825. Com descobreixes la riquesa d’aquest personatge?
Bé, jo som un lector compulsiu i va ser amb un llibre de Román Piña, que li dedica unes línies. Simplement esmenta com de passada i apuntant cap a aquesta ignorància pública de persones rellevants de la nostra història esmentava Picornell. A partir d’aquí, avui dia, no és difícil trobar informació, internet és un gran invent i vaig trobar molt ràpidament algunes petites biografies que em varen impressionar. També a través d’internet vaig aconseguir el contacte amb una historiadora veneçolana que li havia dedicat la tesi doctoral, no és l'única persona, n’hi ha d’altres, però aquesta és realment una molt bona reconstrucció de l'etapa veneçolana de la seva vida. I després vaig seguir cercant, vaig trobar bibliografia nord-americana de l’estapa de Texas i d’aquesta manera vaig aconseguir prou informació històrica, llavonces, això s’ha de treballar literàriament, perquè no he tractat de fer un assaig, sinó, precisament, intentar donar-li la dimensió narrativa que el personatge mereix. Ha estat una feina llarga, perquè no m’hi he dedicat en exclusiva, tenc altres curolles, però he gaudit molt d’aquesta tasca perquè sempre he escrit, però fins ara havia escrit, més aviat, qüestions d’història natural i m’he passat, en aquest cas, a la novel·la de la qual fins ara havia esta lector però no creador.
- Repassem les diverses etapes de Picornell. Començam per la més bàsica, l’etapa mallorquina…
L’etapa mallorquina, per ventura, és per la que he passat més de puntes, perquè va ser breu. Ell se’n va anar de Mallorca relativament prest, però sí que va tenir una formació intel·lectual bona per a aquella època. Era fill d’un comerciant de ciutat, probablament era parent d’un professor del Lul·lià, que nomia Picornell i és d’aquella època, i va tenir una molt bona formació. Jo he començat la novel·la amb la reconstrucció d’un episodi usual en aquell temps, que era una condemna a mort d’uns malfactors. Es feia una execució pública. I he introduït una cosa que havia sentit contar de nin, i que està reiteradament comprovat: les execucions públiques eren molt seguides per la població i els nins rebien una bufetada en el moment en què es penjava el reu, per gravar-los al cap el perill de delinquir. I això m’ho havia contat la meva padrina, que ella ho havia sentit contar. Ella no havia assistit a cap execució, però sí que ho havia sentit contar dels seus majors i he trobat que valia la pena deixar-ne constància.
- Des de Mallorca va cap a Madrid?
Sí, de Mallorca va a Madrid. Ell se’n va a la cort, té una vocació pedagògica i va a Madrid. Es situa un poc en aquells moments en el Madrid dels Àustries, bé ja eren els Borbons, però la ciutat era encara una ciutat molt endarrerida i allà intenta fer carrera de pedagog, però ben aviat passa a Salamanca.
- I a Salamanca que hi fa?
A Salamanca fa moltes coses, entre d’altres, exerceix de professor d’universitat, intervé en la vida, diguem, tècnica de la ciutat, dirigeix una fàbrica de ceràmica… i sobretot, l’episodi més impresionant d’aquesta etapa és que posa en marxa les seves teories pedagògiques amb un fill seu i el fa examinar amb un examen públic de professor de la universitat a l’edat de 3 anys. El nin no sabia llegir ni escriure, però havia estat intensament format pel seu pare i triomfa amb un examen increïble a d’edat de 3 anys, en públic, a més, d’això sí que hi ha constància, jo he vist actes a la Societat d’Amics del País on es conserven documents d’aquella època, que la sorpresa que va ocasionar aquest episodi va ser enorme.
- Realment és un personatge fascinant i encara no hem començat… d’Espanya ja se’n va a Sud-amèrica?
Bé, encara hi ha una altra etapa. Torna a Madrid, intenta aplicar les seves teories pedagògiques amb el suport del comte de Floridablanca, però amb un canvi regressiu del govern, quan entren els més conservadors, l’acomiaden, queda sense ofici ni benefici, i comença a conspirar. I conspira contra el govern. Fa un intent de desenvolupar Espanya l’equivalent a la Revolució Francesa. Aquest és un punt d’inflexió, que és un episodi que surt als llibres d’història, la rebel·lió de Sant Blas, i allà es descobert amb els seus col·laboradors, torturat, tancat, jutjat i condemnat a mort. Però, efectivament, no el maten, sinó que per una qüestió un poc misteriosa, que probablement està relacionada amb la maçoneria, el rei li canvia la condemna a mort per un desterrament perpetu en el pitjor penal de l’illa més allunyada de l’imperi, que no arriba a ser així, sinó que l’envien a Caracas, Veneçuela.
- I allà deu entrar en contacte amb els independentistes?
Efectivament, en aquell moment començava el primer episodi d’intent d’independència de Veneçuela, la revolució d’Espanya, es diu, perquè un dels líders nomia Espanya, de llinatge, i Picornell entra en contacte amb ells i des de la presó promou la independència, redacta documents, cerca complicitats i aconsegueix evadir-se de la presó i participa a l’intent de rebel·lió, que també es descobert i també són encalçats. Ell aconsegueix fugir, però els altres independentistes són condemnats a mort i executats públicament.
- I la fugida el duu fins a Texas?
Hi ha més episodis per enmig, passa uns anys per les illes del Carib, en aquell moment el Carib era el líder mundial en la fabricació de sucre. El sucre, i ho explic de pasada a la novel·la, però és una història molt interessant, perquè el sucre és realment la primera droga sintética. En aquell moment el Carib és un vesper encès, perquè hi ha illes sota totes les corones europees, i Picornell va trobant aliats successivament: França, Anglaterra, Dinamarca, Holanda, i va canviant d’illa, sempre conspirant. Allà és el primer que tradueix a l’espanyol el dret de l’home i el ciutadà, proclamat per la Revolució Francesa, i els imprimeix i els difon sempre que pot, sobretot entre tripulacions espanyoles i construeix moltes complicitats per a les seves conspiracions. Llavors sí que passa a Nova Orleans i s’estableix a Nord-Amèrica, són els primers anys dels Estats Units independents, allà entra en contacte amb els polítics americans, i un dels seus escrits inclou la frase d’«Amèrica per als Americans», i és molt probable que tengués contacte amb James Monroe, i fos ell qui li dona la idea que ara ha retornat amb un significat diferent. Picornell promovia la independència de les colònies, la no interferència dels Estats Units amb altres països americans…
- Picornell podria ser la cara oposada d’allò que representa Juníper Serra?
Sí, efectivament, perquè Juníper Serra, de qualque manera, actua amb les coordenades de l’Estat espanyol i Picornell abobina absolutament de reialisme.
- Joan Baptista Picornell mereix tenir un carrer dedicat a Palma. I segurament una pel·lícula, perquè la seva història és absolutament de pel·lícula…
Efectivament, perquè no ha acabat aquí, perquè ell després torna a venir a Europa, es fa metge, és autor de la primera farmacopea publicada als Estats Units amb un episodi de pesta groga a Nova Orleans, i després participa en els escamots que intenten la independència de Texas i en un d'aquests períodes és proclamat president de la República de Texas. És una cosa que serà efímera, seran poques setmanes, però ocupa aquest càrrec, encara que en aquell moment era igual, perquè realment no s’havia aconseguit la independència, però no deixa de ser un president polític de l'actual Estat de Texas.
- Per què vares triar ‘el sediciós’?
Perquè la seva condemna a mort és exactament per aquest càrrec. Condemnat a mort per sedició. I com que era un moment en la que la paraula ‘sedició’ sortia diàriament, evidentment vaig assimilar la idea.
- Quan has aprofundit dins la història de Picornell has entès les claus que han fet que hagi passat tan desapercebut? O ha estat una figura amagada aposta?
La veritat és que no sé si ha estat amagada aposta, però sí que ha estat negligida. Perquè, realment jo crec que probablement des de Ramon Llull i tal vegada després de Joanot Colom dels Agermanats, sigui la persona més influent de la història que ha nascut en aquesta illa. I que realment mereix ser coneguda.
A Palma hi ha un carrer, que es diu el carrer Picornell, però no està clar l’origen, no està clar com es decideix posar el nom de Picornell a aquest carrer, i el que sí es sap és que està per allà pel Viver, en una zona que era propietat d’una família Picornell que la va urbanitzar en el segle XIX. Per tant, és molt probable que el nom vengui dels que varen establir aquella finca i no de l’heroi de Veneçuela i de Texas.