El dia 27 de febrer es va estrenar la nova obra de Yann Gozlan, amb el títol original Dalloway, que ens narra la història d’una escriptora que conviu en una residència d’artistes on la intel·ligència artificial (IA) és molt present. El nom que han elegit per a l’estrena a l’Estat espanyol és un espant La residencIA on es fa explícit tot i que només s’ha fet per un joc de paraules fàcil, tot un desastre.
Els artistes que hi resideixen utilitzen la IA per a moltes tasques: els ajuda a crear el seu art, a decidir com s’exposen les obres visuals o pictòriques perquè hi hagi un relat coherent o per optimitzar algunes peces en contraposició amb unes altres. En el cas de la protagonista, la Clarissa, pateix un bloqueig artístic i, per intentar superar-lo, recorda una part traumàtica del seu passat. Amb aquests records i l’ús de la IA, sembla que pot començar la seva nova novel·la.
Mentre passa tot això, va coneixent altres artistes, fins que arriba un moment en què s’adonen que la IA de la residència és massa intrusiva. La qüestió és si la Clarissa està excessivament preocupada per la IA o si realment hi ha un estat de vigilància per part d’aquesta tecnologia dins la residència.
Aquest és el dilema que planteja la pel·lícula: la tecnologia que ens envolta és una forma de facilitar-nos la vida o som nosaltres qui compartim amb ella informació que interessa a les multinacionals o a les grans empreses propietàries d’aquesta tecnologia? A més, també ens fa preguntar-nos quina part de les obres artístiques actuals estan fetes totalment o parcialment per la IA i, en conseqüència, si l’art és exclusivament humà o pot ser també tecnològic. Totes aquestes preguntes les aborda el film, i ho fa com si ens trobéssim davant d’un nou capítol de Black Mirror.
És un film que potser no sorprèn gaire ni tampoc pretén ser una obra experimental; més aviat és una pel·lícula que vol explorar preguntes actuals de manera dinàmica i interessant. És molt correcta tècnicament i compta amb interpretacions equilibrades, però deixa la sensació d’haver vist aquesta història abans. No tant per la temàtica, sinó pel fet d’adoptar el gènere del thriller psicològic paranoic sense sortir de l’esquema establert.
No obstant això, és una pel·lícula que, per les preguntes que planteja a l’espectador sobre aquesta nova realitat, genera interès mentre es veu. És una llàstima que no hagi aconseguit arriscar més en la forma i en el seu llenguatge cinematogràfic.