El passat divendres, 17 d’abril, a les 19 hores, a la llibreria Quart Creixent (carrer d’en Rubí, 5 Palma) es presentà el llibre de poemes La barca de Mario Luzi (editorial Cafè Central, col·lecció Jardins de Samarcanda, 2026).
A l’acte, a més de Lluís Servera Sitjar, Antoni Clapés i Miquel Àngel Llauger, hi assistí un nombre considerable de persones, entre les quals figuraven altres poetes i escriptors. Així mateix, hi hagué intervencions del públic i reflexions molt interessants, tant pel que fa al traductor, com d’Antoni Clapés i Miquel Àngel Llauger.
Parlam directament amb Lluís Servera Sitjar
Hem tengut el gust d’intercanviar algunes paraules amb el traductor, que oferim aquí en forma d’entrevista:
-Lluís, per quin motiu heu triat Mario Luzi i no un altre autor?
Fa anys que seguesc l’obra de Mario Luzi, de fet, l’any 2010 vaig publicar La Passió, Via crucis al Colosseu que va publicar Lleonard Muntaner. Es tracta d’un dels grans poetes i intel·lectuals italians del segle passat. La seva obra té un pes filosòfic i espiritual elevat i em fascina. A més, en un món tan adolorit com el nostre, lluita per cercar espurnes d’esperança i és d’agrair.
-Ens explicau en què consisteix l’hermetisme, concepte que vàreu esmentar durant la presentació?
L’hermetisme és un corrent literari que neix a Itàlia arran de la publicació per part de l’estudiós Francesco Flora l’any 1936 del llibre La poesia ermetica. Es caracteritzà perquè el grup de poetes que el formaven tenia «una fe desesperada en la poesia» com una eina per resistir i trobar un refugi moral i ètic davant el món que els envoltava. El tipus de poesia que conraven desplegava un component de dificultat o tancament que no sempre ho posava fàcil al lector, d’aquí ve que se l’anomenàs «hermètica», però per a ells era una manera de parlar amb més llibertat.
-Quan comparam la versió italiana i la catalana, ens adonam de la similitud entre ambdues llengües. Tot i això, la traducció mai no és una tasca fàcil. Quines dificultats heu hagut de superar amb els poemes de La barca?
Traduir mai no és fàcil, la tasca de traduir poesia és especialment complexa. És un procés, com assenyala Umberto Eco, de «pèrdues i de guanys». El que pots perdre en un vers ho pots guanyar en un altre. L’italià i el català tenen similituds, però també «falsos amics». El traductor no es pot confiar en cap moment. La barca, que Luzi publicà el 1935 amb vint-i-un anys, és el punt de partida de l’hermetisme i té algunes poesies difícils de traduir, no pel vocabulari, sinó per aconseguir captar com pertoca el sentit i significat autèntic dels versos a causa dels nombrosos girs que fa.
-Quins temes destacaríeu de Mario Luzi en aquesta nova traducció?
És un llibre que parla del viatge existencial en el qual participam i on ens convida a no renunciar a una mirada transcendent. Mario Luzi, d’una banda, mira cap endins, amb una influència de Sant Agustí, per trobar allò que la realitat li manlleva. També reflexiona sobre la mort. D’altra banda, defensa la caritas, la capacitat d’estimar, sobretot els més vulnerables, que ell aprengué de sa mare. És un poeta cristià que es mou en el ja qualificat de «cristianesimo problematico» perquè és profundament inquiet.
-Tot i que el llibre és encara recent i ha de fer el seu camí entre els lectors, duis cap altre projecte al cap? Ens podeu avançar res?
Sí, he treballat amb una professora i poeta italiana, Irene Baccarini, en una antologia sobre Claudio Damiani, un poeta italià viu que té un tipus de poesia molt humana que se centra en les emocions i les petites troballes i és realment colpidora.