Aquest dissabte, 2 de maig, La Gossa Sorda farà el seu concert a Mallorca -concretament a Felanitx- després de 10 anys aturats. Serà en el marc del Correllengua Agermanat, que organitza Joves de Mallorca per la Llengua amb entitats d’arreu dels Països Catalans. Durant el concert del 25 d’Abril, Diada del País Valencià, a Picassent, la Flama va entrar al concert; el dia 2 de maig ho tornarà a fer a Felanitx. Per aquesta tornada del mític grup valencià, hem parlat amb Josep Nadal, un dels cantants del grup.
- Com va sorgir la idea de tornar amb una gira i una cançó? Al principi vàreu anunciar tres dates (una a Mallorca, una al País Valencià i una Catalunya) i, després de l’èxit, en vàreu afegir més i fins i tot festivals. Com va néixer tot això?
Bàsicament sorgix de la idea que nosaltres, quan vam parar el 2016, teníem clar que era una aturada indefinida, una aturada estratègica, com fan molts grups, però no per a tornar al cap d’un any o dos amb més força, sinó que teníem prou clar que era desaparèixer per sempre, no?
Però al mateix temps, nosaltres hem continuat veient-nos, hem sigut sempre amics i ens movem en els mateixos cercles. Anàvem comentant que seria interessant, en algun moment, tornar. Primer ho dèiem de manera més lleugera, i després ja vam començar a parlar-ho més seriosament.
Això va coincidir amb el moment en què vam pensar que el 2026 feia deu anys de l’últim concert del 2016, i algú va dir que, si no ho fèiem ara, potser ja no ho faríem mai. També ens va agafar un poc eixa sensació d’anar fent-nos grans i pensar que hi ha coses en la vida que, si no les fas en un moment, ja no les fas.
Al final ens vam animar, després de molts mesos de reunions i de discussions, tant dins del grup com fora, amb les famílies, perquè l’assumpte ha sigut un poc complicat.
- I els concerts seran semblants o hi haurà detalls diferents? Hi haurà canvis entre els concerts principals i els de festivals?
En els concerts, els de les autoproduccions, que són els tres que vam anunciar primer i els dos que vam afegir després, els cinc primers, seran pràcticament idèntics. Potser canvia alguna col·laboració, perquè n’hi ha algun col·laborador que no pot anar a un o a l’altre, però seran quasi iguals.
Després, en els festivals canviarà, bàsicament, perquè els concerts han de ser més curts. Nosaltres, quan anem a un festival, segurament serem el grup que tocarà més estona, perquè hem estat batallant per fer un concert llarg, però no serà, evidentment, tan llarg com el que tenim preparat per a estos concerts. Això farà que també canvie un poc.
La diferència és que en els nostres concerts, en les autoproduccions, ho fem tot nosaltres des del principi: la posada en escena, els teloners, els altres grups que toquen... També ens envoltem de col·lectius socials i polítics, de defensa de la llengua i del territori. Clar, tots estos factors en un festival no tenen cabuda.
També hi havia la idea de buscar llocs on poguérem fer l’espectacle com nosaltres volíem, que durara el que creguérem i coses com, per exemple, portar beguda de Palestine Drinks a la barra. Bàsicament, això és el que pensàvem des d’un principi, perquè en llocs com el Palau Sant Jordi o el Roig Arena és impossible fer-ho. I és una de les raons per les quals hem intentat fer una autoproducció com l’hem feta.
- Entrant en el concert de Palma, que està vinculat al Correllengua de Joves com a acte de cloenda: com va sorgir aquesta relació? Ho dic també perquè jo era al darrer concert de 2016 a Lloseta, que també va ser amb Joves.
Clar, sí, amb Joves de Mallorca. El que passa és que els Joves d’ara ja no són els mateixos que els d’abans. Els d’abans eren la meua generació, quan jo era jove. És quasi com si ara anàrem a tocar amb una tercera generació de Joves, com ja ens passava amb La Gossa Sorda.
Ha sigut tot d’una manera bastant orgànica. Nosaltres, fa un any vam estar tocant amb Pep de la Tona, per a Joves, a l’Acampallengua, i ells ens van demanar que participara en la cançó que hem fet per al Correllengua. De fet, ells no sabien ni que tornava La Gossa Sorda, perquè això no es va fer públic fins molt tard, i nosaltres pràcticament fins a l’estiu no vam prendre la decisió, tot i que portàvem des de gener parlant-ho. Però per a nosaltres tocava col·laborar amb ells, mantindre eixa simbiosi que sempre hem tingut quan anem a Mallorca.
Així, ells apareixen, nosaltres reforcem el Correllengua i ells reforcen el nostre concert: estaran a la barra, apareixeran també en escena per a explicar i parlar del Correllengua… I, per l’altre costat, també ens ha ajudat a entrar més dins de tot el que és el Correllengua a nivell de Països Catalans.
- Record el concert de 2016 a Lloseta, amb molta menys gent, i ara esteu venent moltíssimes entrades després de deu anys aturats. Em sorprèn aquest contrast, sobretot sent un grup tan polític d’esquerres, en un context on pareix que creixen les dretes. Com ho valores, tenint en compte que aquesta mobilització no sembla reflectir-se electoralment per a l’esquerra?
Jo crec que això també depén un poc del pèndol polític. Tampoc crec que siga una situació molt diferent de la de fa deu o dotze anys. Sí que és veritat que ara la gent de dretes o d’extrema dreta està més ideologitzada; abans era més pràctica: votar el PP per a tindre el que volies per al teu negoci, pegar el «pelotasso» si es donava, o a veure si t’enxufaven. Era tot molt més pràctic.
Ara, en canvi, els moviments reaccionaris responen a tota l’onada progressista que hi va haver des del 15M, i estan molt més polititzats. Però, independentment del que diguen les enquestes, al final societats com les nostres, tant el País Valencià com les Illes, estan prou partides al 50%, amb matisos.
Crec que tampoc cal ser pessimista en este sentit, quan tens una part important del poble al teu costat. També depén del que faces a nivell polític i cívic per poder canviar les coses.
Nosaltres som un poc de la generació anterior, la que acaba amb el canvi polític del 2015 al País Valencià. Vam parar el 2016 i, d’alguna manera, la nostra trajectòria es queda allí. La situació actual ja ve amb el pèndol cap a la dreta, però no ho veig com una cosa insalvable.
I bé, també una de les raons per les quals tornem —encara que siga només cinc mesos i sabem que no farem cap revolució en este temps— és dir-li a la gent que es pot. Que, aprofitant també l’èxit que hem tingut amb les entrades, es pot arribar a molta gent, vendre molt i ser viral mantenint el compromís polític. I si aconseguim que això li arribe a gent jove, ja estarem satisfets.
- El títol A tornallom, sobre el suport mutu rural, i aquest component tan present en vosaltres des de fa anys del món rural —abans fins i tot que fos central en el debat actual— per què és important per a vosaltres? Quin lligam hi teniu?
Fa 25 anys ja... A tornallom és una expressió que a la gent una mica més del rotllo al País li sona molt perquè és el títol d'un documental de l'any 2000-2001 que parla de l'ajuda en defensa de l'horta, concretament de l'Horta de la Punta, amb tot el que va passar allà, i es va fer un documental que explicava tot el desastre que hi va haver. A més, es va tirar a molta gent de les alqueries i, a més, de forma totalment il·legal, perquè la justícia va donar suport als propietaris per a ampliar el port, i és una lluita que encara continua, en el tema de l'ampliació del port i tal.
- I el Forn de la Barraca també...
Clar. Parla un poc de tot el que és l’ajuda a l’horta, i també és una lluita en la qual nosaltres, a nivell personal, vam participar quan érem joves. Com tu dius, per a nosaltres és un signe d’identitat de La Gossa Sorda mantindre aquesta identitat de poble, rural.
És una cosa natural. Jo no he treballat directament al camp, més enllà d’alguna temporada curta, però el fet de viure a Pego, de ser de Pego, fa que ho portem dins. Mon pare era agricultor, molta gent del nostre entorn també, i hem vist com s’ha tractat el camp i la injustícia que això ha suposat. Ara estic pensant com explicar-ho en els concerts que venen, perquè per a nosaltres és molt normal, però entenc que per a molta gent que ens escolta queda lluny.
Des del principi també volíem recuperar una essència que nosaltres sí que hem viscut: una manera de canviar les coses, progressista, d’esquerres, dins del món rural. Quan érem xicotets això era bastant normal, però amb els anys ha anat virant cap a la dreta o l’extrema dreta. Ja fa vint anys que notàvem que cada volta era més difícil trobar en el camp gent vinculada a la tradició republicana i antifranquista. I un dels objectius és recuperar eixa tradició en els pobles menuts, que no té res a veure amb la imatge que a voltes es dona hui dels agricultors o del món rural.
Clar, de tota aquella destrucció de l’horta també ve part del que ha passat amb la Dana. Ara només has d’agafar Google Maps, mirar les zones inundables del País Valencià i veure com s’ha construït damunt d’elles. No estàvem tan equivocats quan fa vint o vint-i-cinc anys posàvem el crit al cel.
Jo mateix he fet al·legacions en defensa del territori, sobretot pel tema de construir en zones inundables, però sovint es veia com una cosa poc urgent. També està el tema de la sobirania alimentària: en la pandèmia es va veure clar, quan es van tancar els mercats globals, que ací teníem terra fèrtil i gent amb experiència per treballar-la, i això donava una certa seguretat. En algunes coses, el temps ens ha donat la raó.
- Està clar que la música no sempre ha de ser política, però tenc la sensació que ara n’hi ha menys que abans, o que es posiciona menys. Crec que fa 15 o 20 anys era diferent. No sé si és només una percepció meva, però escoltant música, em preocupa que hi haja menys discurs polític i també menys elements identitaris, com la dolçaina en el vostre cas, i que tot s’estigui tornant més global.
Sí, anem a veure, jo pense més o menys com tu. Però, anant un poc més enllà, també m’ha fet pensar que la música política mai ha sigut hegemònica. Això és un poc un mite. Nosaltres, La Gossa Sorda, Obrint Pas i altres grups hem tingut cert reconeixement, però hegemònics no ho hem sigut mai. L’hegemònic sempre ha sigut la música comercial, i continua sent-ho.
Sí que és veritat que hi ha hagut un canvi generacional: molta gent de la nostra època o un poc més jove ho ha anat deixant. Els últims han sigut Xavi Sarrià, El Diluvi, Smoking Souls… i altra gent que ho ha deixat fa poc. Això fa que ara hi haja un buit en la música més política que s’haurà de tornar a omplir. Però jo crec que el que està passant —i això ho he pensat molt anant a Catalunya a fer promoció— és que ara la novetat no és que la música siga més apolítica, sinó que hi ha molta menys preocupació per les lletres. Sobretot en la música en català. A Catalunya, els grups mainstream mai han fet música política en els últims trenta o quaranta anys, però sí que tenien un factor diferencial molt important respecte a la música en castellà: les lletres estaven molt treballades i, a nivell de qualitat, sovint estaven per damunt del pop o del rock en espanyol.
Això era clau, perquè existia una escena alternativa als Països Catalans —també a Euskal Herria o Galícia— amb una identitat pròpia. En aquell moment, els nostres adversaris eren els grans referents del mainstream: Los 40 Principales, Eurovisió, Operación Triunfo… Era un món completament diferent del nostre. Però ara tinc la sensació que el que sona, sobretot en el mainstream a Catalunya i també al País Valencià i a les Illes, és eixe mateix model, però en català. És com si les 40, Operación Triunfo o Eurovisió s’hagueren traduït.
- Estellés és un poeta molt important al País Valencià i un referent a les lletres de La Gossa, però potser menys conegut a altres territoris. Per què és tan rellevant per a vosaltres?
Jo no sabria dir-te exactament… però per a mi ha sigut molt important en la joventut, moltíssim. He viscut amb molta passió Vicent Andrés Estellés i els seus poemaris. A més, crec que hi ha una relació clara entre llegir Estellés i començar jo a escriure les primeres cançons. Moltes de les referències que faig a Estellés en algunes cançons són fins i tot inconscients, perquè ho tinc tan interioritzat que no és que pense a buscar-lo, sinó que m’ix de manera natural.
Nosaltres hem tingut un poeta popular, un poeta del poble, que a més va escriure moltíssim. Hi ha molts versos seus que la gent no coneix, perquè la seua obra és immensament extensa. I connecta molt amb una manera de resistir, amb eixa forma d’afrontar moments en què ens hem sentit dèbils o a soles, el que després s’ha anomenat resiliència —tot i que crec que esta paraula ni apareix en Estellés. Per això pense que és tan important per a la nostra generació, per a l’anterior i per a les que han vingut després.
I, en eixe sentit, per a la gent que ens hem dedicat a fer música en valencià, ha sigut una figura ineludible. També hem tingut la sort de tindre algú com ell per a entendre que la nostra llengua està viva, que pot parlar de tot i, sobretot, que pot acompanyar les vivències de moltíssima gent.