Quan heu de comunicar que fareu una trucada, què us surt exactament? No és una pregunta retòrica: penseu en la frase tal com la diríeu de manera espontània, enmig d’una conversa real, sense tenir la norma al cap. Si el verb que feu servir és telefonar i heu de parlar amb el vostre pare, és possible que digueu que li telefonareu. Ara bé, també és perfectament probable que digueu que el telefonareu (i potser ho heu dit tota la vida sense preguntar-vos si era, o no, la forma «correcta»).
Durant molts anys, telefonar s’havia presentat com un verb estrictament intransitiu. La versió normativa, la que apareixia als diccionaris i als manuals, indicava que calia telefonar a algú o telefonar-li. El verb, per tant, es construïa amb un complement indirecte, i expressions com telefonaré mon pare no eren acceptades des del punt de vista normatiu, encara que a molta gent li sortissin de manera absolutament natural. De fet, l’ús real (en converses informals, però també en mitjans de comunicació o en textos no excessivament controlats) demostrava que telefonar apareixia sovint amb complement directe, cosa que mostrava un desajust entre la norma i la pràctica.
La incorporació, el novembre del 2024, dels usos transitius de telefonar al DIEC i a la GIEC probablement respon a aquesta realitat. Des de llavors, i en coherència amb el que ja apuntava la gramàtica, el verb admet tant les construccions tradicionals com les que reflecteixen la tendència general dels parlants a introduir-hi un complement directe. Així, si volem parlar amb la nostra germana, tant podem dir que li telefonarem com que la telefonarem: totes dues solucions són igualment normatives.
Ara bé, hi ha un comportament que no ha variat: quan el verb fa referència a un establiment, a un servei o a un número d’atenció, continua funcionant com un verb intransitiu. Per reservar taula, haurem de telefonar al restaurant, i si necessitam demanar hora a la perruqueria, haurem de dir que hi telefonarem. Aquesta dualitat també es produeix amb trucar: quan ens referim a una persona, podem triar entre complement directe i indirecte; en canvi, quan parlem d’un lloc o d’un servei, manté la construcció intransitiva.
A les Illes Balears, però, la situació té un matís important: quan s’ha de parlar per telèfon, és habitual fer servir el verb cridar. Aquest ús, també recollit en la modificació del DIEC del 2024, forma part del parlar tradicional d’aquest territori (i d’alguns altres). Ara bé, quan cridar té el significat de ‘telefonar’, no admet el règim transitiu. En aquest cas, haurem de dir que cridarem a la nostra germana, és a dir, que li cridarem (i no pas que la cridarem).
En resum: tant trucar com telefonar poden construir-se amb complement directe o amb complement indirecte quan ens referim a una persona. En canvi, cridar (en l’accepció de ‘fer una trucada’) només admet el complement indirecte. I, en tots els casos, quan el verb s’aplica a un establiment o a un servei, es manté la construcció intransitiva tradicional.
Si encara teniu dubtes sobre aquest punt o sobre qualsevol altra qüestió relacionada amb la llengua, ens podeu escriure a galmic@uib.cat i mirarem de respondre-us tan aviat com puguem.
