Aquests dies potser heu pensat que el vostre poble viu l’hivern més plujós del segle XXI. O potser no, però segur que heu dit poble i segle més d’una vegada. Ara bé, us heu aturat mai a escoltar com les pronuncieu? Si no, proveu-ho ara, en veu baixa, si voleu. A poble, heu dit una sola b, n’heu marcat dues o us ha sortit una p? I a segle, la g us sona suau, reforçada o gairebé com una k? Si no ho teniu del tot clar, és ben normal: les tres opcions existeixen, tot i que la normativa no les tracta totes igual.
Comencem pel que sol passar més desapercebut. En català, les consonants b i g no sempre es pronuncien com a oclusives plenes. De fet, en la majoria de parlars, quan apareixen entre vocals, entre vocal i r, o entre r o l i vocal, es relaxen i es pronuncien més suaument, com a aproximants. Així, no sona igual la g de Montgat que la de Algaida, ni tampoc la b de Bunyola (si no va precedida de cap altra paraula) que la de Llubí.
Aquesta pronúncia aproximant de la b i la g és la general en bona part del domini lingüístic, especialment al sud del català oriental i en valencià. En aquests parlars, quan les consonants b i g van seguides de l, com a poble, doble, segle o regle, sonen igual que en els exemples anteriors: suaus, sense cap reforç especial.
Amb tot, en la majoria de parlars orientals (entre els quals els baleàrics) i també en bona part dels parlars nord-occidentals, la situació és diferent. Aquí, la b de poble no s’afluixa, sinó que es reforça. De fet, es gemina, és a dir, es pronuncia com si n’hi hagués dues. Poble passa a sonar po[bb]le, doble es pronuncia do[bb]le i segle sona se[gg]le.
La geminació, com potser ja heu constatat, no apareix en qualsevol context. Sol produir-se quan el grup bl o gl va immediatament darrere d’una vocal accentuada, com passa a poble, noble, segle o regla, i també en derivats d’aquests mots, com poblar, noblesa, doblar o reglament. En canvi, no se sol fer quan el grup bl o gl precedeix la vocal tònica, com a problema, oblidar o negligir.
Des del punt de vista normatiu, aquesta geminació és acceptable en tots els registres i, en els parlars en què és pròpia (com els baleàrics), és la pronúncia recomanable. De la mateixa manera, la pronúncia aproximant és acceptable en aquells parlars en què és habitual, com el tarragoní, el valencià o el tortosí, però no es recomana en dialectes o subdialectes en què no forma part de la pronúncia habitual.
D’altra banda, hi ha parlars en què el que passa amb poble no és que la b es reforci, sinó que s’ensordeix. En aquests casos, la b passa a sonar com una p i la g, com una k. Així, poble pot sonar po[p]le (o po[pp]le) i segle pot convertir-se en se[k]le (o fins i tot se[kk]le). Segons la normativa, aquest ensordiment s’evita en registres formals. Per això, tot i que pot aparèixer en la conversa espontània, convé no fer-lo servir en contextos com un informatiu, una conferència o una classe.
Així, doncs, si sou parlants de català mallorquí, menorquí o eivissenc i us demaneu com heu de pronunciar els grups bl i gl en paraules com poble, moble, noble, segle, regle o regla, la resposta és clara: geminant la b o la g. Només podeu prescindir de la geminació si sou parlants de tarragoní, valencià o tortosí, i en cap cas no és recomanable ensordir aquests grups en registres formals.
De tota manera, si després de tot això encara us han quedat dubtes, els podeu fer arribar a l’adreça galmic@uib.cat i mirarem de respondre-us tan aviat com puguem.