I, ja posats, per què escrivim que ells anaven (sense accent) sovint de viatge però que vosaltres hi anàveu i nosaltres hi anàvem (amb accent)? No és cap trampa ni cap llista d’excepcions: tots aquests casos responen, de manera bastant ordenada, a les normes d’accentuació dels mots polisíl·labs en català.
El cas de examen és un bon punt de partida perquè obliga a fixar-se en dues coses alhora: on cau la síl·laba tònica i com acaba la paraula. Examen és una paraula plana (la força recau a la penúltima síl·laba) i acaba en -en. Aquí hi ha, precisament, una de les peces clau del sistema: les paraules planes acabades en vocal, en vocal seguida de -s, o en -en i -in no s’accentuen. Per això escrivim sense accent examen, anaven o dormien.
Quan aquesta mateixa paraula passa a exàmens, no canvia la síl·laba tònica, però sí la terminació. Ja no és -en, sinó que acaba en -ns, i això ja la situa fora del grup de finals «neutres». Automàticament, entra en el conjunt de paraules planes que sí que s’han d’accentuar. L’accent no apareix perquè sí: és la manera de deixar clar que la força continua a la penúltima síl·laba.
A partir d’aquí, el sistema és molt senzill i força coherent. Les paraules agudes (que són les que tenen la força a l’última síl·laba) s’accentuen just en els casos en què les planes no ho fan: quan acaben en vocal, en vocal seguida de -s o en -en i -in. D’aquí surten formes com demà, cafè, matí, opinió, comú, interès, país. Són terminacions molt habituals, i l’accent serveix per marcar que la tonicitat cau al final, no abans.
Ara bé, hi ha un petit gir que sovint fa dubtar. Quan la paraula acaba en combinacions com -ai, -ei, -oi o -au, la i o la u formen part d’un diftong i no compten com una vocal independent. Per això no s’accentuen avui, espai, mireu o complau. S’assemblen molt als casos anteriors, però funcionen diferent perquè els sons també s’organitzen diferent.
Les paraules planes, com ja hem vist, juguen a la inversa: s’accentuen quan no acaben en aquestes terminacions més habituals. D’aquí venen mots com telèfon, estómac, àrab, exèrcit, càntir o dòlmens. L’accent, en aquests casos, ajuda a fer visible una estructura que no és la més esperable. I és també aquí on apareixen errors força estesos, sovint per analogia: formes com *exàmen o *dòlmen poden semblar lògiques, però no encaixen amb el sistema. En canvi, el fet que en cantàveu la u formi part d’un diftong explica perfectament per què sí que porta accent.
Després hi ha les esdrúixoles, que són gairebé un descans: totes porten accent, sense excepció: fàbrica, música, període, hipòtesi, etc. Aquí no cal rumiar gaire: si la síl·laba tònica cau abans de la penúltima, l’accent és obligatori.
El que de vegades descol·loca és que no sempre escrivim tal com diríem espontàniament. Paraules com família, gràcia, superfície o contínua sovint es pronuncien com si fossin planes, però en realitat són esdrúixoles i, per tant, s’accentuen. Això passa perquè hi ha una i o una u seguida d’una altra vocal que no forma diftong, encara que en la parla col·loquial sovint se simplifiqui. En canvi, quan aquesta u va precedida de g o q i sona, sí que forma diftong amb la vocal següent i la paraula queda sense accent: aigua, obliqua, pasqües.
Tot plegat fa que l’accentuació dels mots polisíl·labs sigui molt més regular del que sembla. No es tracta tant de memoritzar paraules com d’entendre el patró: un cop el tens, casos com examen i exàmens deixen de ser estranys i passen a ser, simplement, previsibles. Ara bé, si encara hi ha formes que es resisteixen o dubtes que no acaben de quadrar, els podeu fer arribar a l’adreça galmic@uib.cat i els anirem resolent en propers articles.