Segueix-nos F Y T R

Kant publica «Crítica de la raó pràctica» (1788)

|

Manuel Kant, (1724-1804), edita el seu famós llibre Crítica de la raó pràctica.
Aquest filòsof alemany, nascut a Koenigsberg, autor també de Crítica de la raó pura, Crítica del judici, Prolegòmens a tota metafísica futura i Fonamentació d'una metafísica dels costums, tractats molt estimables, intentà reformar tots els nostres coneixements.

Partint del dubte, reconstitueix la certesa mitjançant la raó pràctica i la llei moral, i acaba en favor de l'existència de Déu i de la immortalitat de l'ànima. Els postulats de la raó pràctica tenen la seva base en què l'ordre moral és un fet innegable i només és possible si s'hi suposen determinades condicions o postulats. Aquests postulats són tres: El postulat de la llibertat: Si existeix la moralitat existeix el deure, però el deure només és possible si hi ha llibertat. Quin sentit tendria imposar un deure o una obligació a un ésser que estigués determinat a obrar d'una determinada manera en virtut de la seva naturalesa o de les circumstàncies de la seva acció? Resultaria massa ximple dir a algú: Fes això!, o dir-se un mateix: Haig de fer això!

Quan no es pogués fer més que una cosa, aquella a la qual un se sentiria determinat. Llavors, cal comptar amb la llibertat de l'home.
El postulat de la nostra immortalitat: Si l'home actua lliurement és responsable dels seus actes, i, en conseqüència, li correspon mèrit quan obra bé, i el mèrit ha de ser coronat pel premi, encara que l'acció no sigui feta per tal d'obtenir el premi. El premi adequat a la virtut és la felicitat; de manera que virtut-felicitat és una parella de conceptes que s'han de correspondre constantment.

Però la felicitat no sempre acompanya la virtut en aquesta vida; i quan l'acompanya es tracta d'una felicitat fugissera, imperfecta, acompanyada d'angoixes.

Llavors, hi ha d'haver una altra vida per tal que la virtut pugui rebre la seva adequada recompensa; llavors l'ànima no mor amb el cos, sinó que és immortal.

Postulat de l'existència de Déu: Per tal que la sanció que correspon a la virtut estigui plenament assegurada i garantida, és necessària l'existència d'un ésser infinitament bo i perfecte que pugui donar i constituir la perfecta felicitat, i infinitament just per tal que doni a cada un segons els seus mereixements.

Aquest només pot ser Déu. Aleshores Déu ha d'existir. I d'aquesta manera, aquests grans objectes metafísics, com són llibertat, immortalitat i Déu, que la raó teòrica no pot aconseguir, són aconseguits per la raó pràctica. A fi de comptes tot està en la conducta racional humana.

+ VIST