Alfonso Salazar de Frías és enviat al poble de Cigarramundi, on s'afirma que dues"centes vuitanta persones, entre elles alguns infants, es dediquen a adorar el dimoni i li reten tribut. Aquest curiós personatge, després de vuit mesos d'investigacions, redactava la seva mèmoria o informació sobre els fets, més de cinc mil pàgines, on arribava a la conclusió que no hi havia proves per a confirmar les acusacions de satanisme que s'havien fet. Allò era el resultat d'interrogar més de mil vuit"centes persones, és a dir, tota la gent d'aquella vila i contrada. Sembla que aquest home, dins aquell tribunal, veia l'existència de la corrupció de les corrupcions. Dic això, perquè la mateixa existència del Sant Ofici ja era una corrupció de l'esperit evangèlic. Alonso Salazar escriví, aleshores, un manual d'instruccions per als tribunals que haguessin de judicar casos de bruixeria. Aquests textos constaven de trenta"dos articles i a través d'ells, Salazar, diu que de cap manera es pot admetre la tortura, que sempre s'han d'exigir proves concretes, que no poden esser acceptats els testimonis dels menors, que mai no s'ha de permetre la confiscació de béns, ja que pot esser causa d'una falsa acusació per motius econòmics, i proposa que en cas de condemna es pugui fer servir l'apel·lació. Tot plegat no és més que el testimoni d'un home de la sinistra «creu verda» que havia vist fins a quin punt eren inventats els casos d'heretgia per tal de beneficiar"se les butxaques dels funcionaris més corruptes i els poders públics, sempre necessitats de més i més doblers. És curiós que quan observam, per exemple, a la nostra ciutat de Palma, els estils arquitectònics dels edificis religiosos, advertim dues èpoques predominants. El gòtic, que sorgí just després de la conquesta i que significà un gran moment econòmic, des de la Seu a la Llonja, passant per Santa Creu, amb la seva cripta gòtica primitiva de Sant Llorenç, per Santa Eulària, Sant Jaume i altres, i el barroc, en portades i retaules, principalment i amb abundància, cosa que reflecteix una església mallorquina que tornava a disposar de mitjans econòmics per a reforma i ornament dels temples. Segles XVII i XVIII. No ens enganyem. Quines eren en aquells moments les principals fonts de finançament d'aquest regne? Es pot dir amb dues paraules: El corsarisme i les confiscacions inquisitorials. És clar que hi havia almoines, donacions de dames beates i moltes coses més. Però els «autos de fe» proveïen el Bisbat de tota una partida de recursos que no podem dir que li caiguessin del cel. Alguns escriuen que seria injustícia carregar sobre l'Església tota sola la responsabilitat dels horrorosos suplicis als quals foren sotmeses les víctimes de la Inquisició, puix els tribunals eclesiàstics només jutjaven el delicte, que la justícia reial castigava. Però... No és això tirar la pedra i amagar la mà? I un crim compartit, no és el mateix crim que si es fa en solitari?
Alonso de Salazar descobrí la capsa de Pandora però ningú no li va fer cas. L'acusaren de tenir un esperit fluixet.