La visita al Santiago Bernabéu ens va deixar un regust agredolç. Avesats que Madrid s'ho quedi sempre tot, ens podíem esperar que es quedassin els tres punts, però sap més greu quan és injust. El Mallorca de Laudrup va sortir al Bernabéu sense complexos, donant la cara i jugant de tu a tu amb un Madrid que té qualque virtut, però que ahir ho va fiar tot a la sort. Una hora exacta ens va durar l'esperança de no tornar de buit de l'estadi madridista, però, quan es complien 60 minuts de partit, Karin Benzema, un dels jugadors més odiats al temple blanc, va fer una de les dues rematades ben dirigides del Madrid en tot el matx i foradà la resistència vermella.
Només la sort va decantar definitivament la balança d'un partit que hauria d'haver acabat en taules i que, si havia de guanyar qualcú, aquest era el Mallorca.
El conjunt mallorquí aguantà molt bé durant els primers quaranta-cinc minuts. De fet, encara que el Reial Madrid va tenir més possessió de la pilota i més domini territorial, l'única ocasió clara de gol va ser per als de Laudrup: un bon contracop protagonitzat per N'Sue, que en la rematada final estampà la pilota al pal de la porteria de Casillas. La segona meitat seguí la mateixa tònica i només el gol del francès desequilibrà un matx en què el Madrid posà el potencial físic i la qualitat individual de mitja dotzena de cracs i el Mallorca hi posà l'esperit col·lectiu i les ocasions de gol, que no sabé aprofitar.
En l'aspecte tàctic crec que va quedar evidenciat que Michael Laudrup guanyà la partida a José Mourinho, un entrenador al qual, per fer un bon negoci, caldria comprar pel que val i vendre'l per allò que diu que val. No podem estar d'acord amb aquells que el consideren el millor entrenador, per bé que sí que és cert que és l'entrenador que es considera a ell mateix el millor entrenador. Mourinho, que acaba de ser reconegut com a millor entrenador del món, rebé una nova lliçó tàctica de part del tàndem Laudrup-Nadal. Un servidor també ho podria ser el millor entrenador si tengués un president i un club que es pogués permetre fitxar 22 cracs. Ara ni jo ni ningú que tengués una mica de vergonya, tenint la plantilla que té el Madrid, no ens passaríem setmana rere setmana, roda de premsa rere roda de premsa, demanant un nou davanter. Així jo també puc entrenar qualsevol club.
El que sí és, segur, el portuguès és un ploramiques, que amb la plantilla més cara del món s'ha demostrat incapaç de bastir un equip que faci futbol d'alta qualitat. Madrid cada vegada està més ple de ploramiques, tants, que alguns els exporten cap aquí, com el director d'El Pamfleto, que ahir ploriquejava en un article tan patètic com ell mateix. Però deixem els personatges patètics i valorem que el Mallorca, ahir, amb baixes importants, va saber plantar cara al Madrid dels milionaris, va saber desenvolupar un futbol pràctic i intel·ligent i només li va faltar encert (o sort) en la rematada final.
El Mallorca caigué dignament davant un rival que, malgrat tenir-ho tot, es comportà com un conjunt vulgar, que ni tan sols és l'equip que més difícil ho ha posat al Mallorca. Al final, una derrota dolça, perquè va ser per la mínima i oferint una bona imatge, i agra, perquè va ser injusta i perquè l'esforç dels futbolistes del Mallorca, que va ser molt elevat, no es va veure recompensat ni tan sols amb un punt. Les derrotes sempre tenen un punt d'agres.
Derrota agredolça