El 29 d'abril de 1986 s'aprovava per unanimitat al Parlament de les Illes Balears la Llei de Normalització Lingüística. El 20 de maig del 86 va ser publicada el Butlletí Oficial de les Illes Balears. La Llei havia de ser el marc per desenvolupar la recentment estrenada oficialitat de la llengua catalana que consagrava l'Estatut d'Autonomia del 1983, un estatut que reconeixia el català com a llengua oficial i com a única llengua pròpia de les Illes Balears.
Es tracta d'un marc legal que, amb les seves limitacions, 40 anys després encara no sabem si s'ha desplegat completament. Per això, aquest dimecres, Tomeu Martí ha parlat a Ona Mediterrània amb Antoni Llabrés, president de l'Obra Cultural Balear (OCB) sobre els 40 anys de Llei de Normalització Lingüística.
- En primer lloc, quin balanç genèric feis des de l'entitat d'aquests 40 anys de la Llei?
Crec que ho resumeix molt bé el titular del dBalears: «Entre els avenços assolits i els incompliments flagrants». Efectivament, hem de fer un balanç ambivalent. Si el punt de comparació és així com estava el català fa 40 anys, o millor dit, fa 43 anys, abans de la declaració d'oficialitat per part de l'Estatut a l'any 1983, ens trobam amb un lapse de temps de gairebé tres segles, sense cap tipus de reconeixement jurídic per aquesta llengua. Per tant, és innegable que s'han produït passes cap endavant en àmbits tan significatius com, per exemple, l'institucional, de les administracions públiques. El català ha passat a ser la llengua d'ús normal, d'ús habitual, de les administracions, tant autonòmica com insulars i locals.
També s'ha constituït una mica després, ara deu fer 30 anys, com la llengua preeminent a l'ensenyament, com a l’eix vertebrador, com a llengua vehicular a la majoria dels centres per damunt d'aquest mínim del 50% que sabem que defineix el model lingüístic. S'ha avançat en mitjans de comunicació, tant públics com privats, i aquests en el qual estam ara, Ona Mediterrània, n’és una bona mostra. Per tant, passes se n'han donat, això és evident,
Però també és veritat que hi ha hagut determinats sectors en què no hi ha hagut avanços, no s'ha avançat gens o gairebé gens, i d'altres en què s'ha retrocedit. Per fer ara una primera radiografia, diria que, per exemple, en àmbits com l'administració i la justícia, les forces i cossos de seguretat, determinats sectors de l'administració general de l'Estat, el sector privat, especialment els que fan referència als drets lingüístic dels usuaris i consumidors, s'ha avançat molt poc i evidentment hem experimentat una reculada significativa en l’ús social de la llengua. Aquí hi ha raons diverses, el més important de tots és el creixement demogràfic extraordinari que han tengut les Illes Balears aquestes quatre dècades, que no ha estat acompanyat per unes polítiques lingüístiques d’acollida lingüística i cultural per part de les institucions públiques.
- Has destacat alguns dels sectors on s'ha avançat, altres amb els quals pràcticament no s'ha avançat. Tenim mitjans de comunicació on s'ha avançat, l'administració, l'ensenyament, però, en canvi, l'àmbit socioeconòmic ha costat molt, no?
Ha costat molt, i també d'aquests tres àmbits que he esmentat que hem avançat, també hem de dir per honestedat que tampoc tot són flors i violes. És a dir, l'àmbit de l'ensenyament s'ha avançat moltíssim, però també és veritat que tenim llums i ombres. En aquest moment tenim, 40 anys després i 30 anys després d'implantació del model lingüístic educatiu, una certa fatiga de materials, un cert cansament, un cert relaxament. Tenim unes taxes d'incompliment variables.
En el cas d’usos lingüístics institucionals i administratius també ens trobam amb alguna administració que en aquests moments no està a l'alçada. I, per exemple, pens en les empreses públiques municipals de Palma, o la capacitació lingüística, de vegades insuficient, que es dona en treballadors públics de determinats sectors. I no estic parlant només de sanitat. Per tant, fins i tot en aquests àmbits que s'ha avançat, trobam alguns emperons.
També és veritat que la política lingüística que es pot fer des de les Illes Balears, i se n'hauria de fer molta més tots aquests anys, mai ha estat suficientment ambiciosa perquè el català navegàs a una velocitat adequada cap a un horitzó de normalitat. No ho ha estat mai, tot i que ha hagut etapes, evidentment, en què ha anat millor que en altres. Però no hem de perdre de vista també que aquí partim d'un sostre de vidre jurídic, que és un règim lingüístic constitucional espanyol que introdueix criteris de jerarquizació entre les llengües oficials i que manté un nivell d'oficialitat diferent entre el castellà, de primera, i una oficialitat devaluada o subordinada del català. I que la jurisprudència constitucional que ha vengut, sobretot a partir de la sentència 2010, que suposa un punt d'inflexió, la sentència de l'Estatut de Catalunya, també determina quin és el marge dins el que ens podem moure des d'aquí, des de les institucions de les Illes Balears. Que és un marge petit però, tot i així, no l'aprofitam.
Al sector de l'economia, efectivament, no s'ha avançat i no s'ha avançat perquè en aquests moments no tenim una regulació específicament vinculada a l'exercici de drets lingüístics dins la legislació de consumidors i usuaris. Em vàrem tenir efímerament durant uns anys, quan es va aprovar l'any 2001, la llei de comerç, que no va tenir una aplicació excessivament contundent per part de les institucions, fins que va ser derogada a l'època de Bauzá i que no s'ha recuperat.
- Una darrera qüestió sobre el futur més immediat. Què caldria fer en la Llei de Normalització Lingüística? Perquè, clar, recordem que es va aprovar en un context bastant diferent a l'actual, 40 anys no passen en va. Aleshores, què convé fer? Convé acabar-la de desenvolupar i blindar-la davant possibles atacs? O convé plantejar una reforma?
Crec que prioritàriament el que convé és aplicar-la. És a dir, tenim unes possibilitats d'actuació encara desaprofitades. Es poden fer unes polítiques lingüístiques molt més decidides, molt més valentes, molt més ambicioses per part dels poders públics en aquest marc legal que té la llengua catalana a les Illes Balears. Les lleis sempre són perfectibles, lògicament aquesta llei respon a un context sociopolític i socioeconòmic molt diferent de l'actual. Hi ha àmbits que no estan regulats, com per exemple les noves tecnologies.
Pot ser que no fa una referència suficient, en l'aspecte principal que tenim, en aquests moments, que és l'acollida a lingüística cultural d'aquesta allau migratòria, d'aquests nous mallorquins que viuen entre nosaltres i que no tenen el català com a llengua inicial.
L'important és aplicar tot aquest entramat normatiu que en aquests moments comptam. Prendre's seriosament quin és el règim jurídic tuïtiu, protector del català que té el nostre ordenament i, sobretot, complint el que constitueix un mandat estatutari que és fer una política lingüística favorable a la llengua catalana. És una cosa que a l'OCB no ens cansam de dir. L'adopció de mesures favorables a la llengua catalana, de promoció, de protecció, de foment, etc., no és discrecional. És a dir, no és una qüestió que quedi opcional per als poders públics; tenen un mandat estatutari de fer-ho d'aquesta manera.